El debat sobre la crítica cultural, en general, i la musical en concret, reapareix de tant en tant, i torna a treure el nas aquests dies. És una qüestió on es barregen molts ingredients, perquè el crític pot ser acusat d’elitista quan va a contracorrent i de titella quan sintonitza amb el corrent dominant, d’haver-se venut si lloa un producte industrial (bé, tots ho són, més o menys) i de carcamal nostàlgic o rondinaire que no capta el signe dels temps. Quan els crítics coincidim en la nostra opinió al voltant d’un disc o d’un concert és perquè responem a consignes gremials i a un pensament únic orquestrat, i quan no ho fem, això demostra que no te’n pots refiar, perquè tothom sap com som, gentola capritxosa i egocèntrica que es mou per fílies i fòbies.

Al capdavall, parlem de música, que és un material abstracte, que remou emocions, que té a veure amb la teva identitat i amb el lloc del món on et situes, i amb el qual cadascú estableix la seva relació única, allà on ningú no n’ha de fer res, ni podria, encara que ho pretengués. Discutir amb tu perquè aquest cantant t’agrada i a mi no sol ser una gran pèrdua de temps. Per què t’hauries de justificar perquè t’agrada el gelat de maduixa o una hamburguesa del McDonald’s? Per això, no veig la crítica com un aparador en el qual la prioritat hagi de ser exposar el meu gust personal, perquè si aquell disc m’ha agradat, o no, o només una mica, o a estones, no trobo que sigui un assumpte crucial. Puc escriure bé d’una música que no m’agradi, dit sigui a l’engròs, però ja ens entenem. Diria que actualment es tracta en bona part de comprendre aquella obra i concloure si ha assolit els propòsits dels seus autors, i de veure si aporta alguna cosa dins dels paràmetres artístics en què es mou, més que no pas de dir-li al lector si aquestes cançons sintonitzen o no amb les meves preferències pel que fa a l’estètica musical. 

Dit això, esclar que has de poder dir si un disc et sembla reeixit o no, si creus que fa anar materials suats o si hi trobes uns trets genuïns, si allà hi ha una veu artística amb ànima o adotzenada, si hi ha imaginació o pilot automàtic. Per exemple, el nou disc (doble) de Rigoberta Bandini m’ha semblat més ple de consignes i de narrativa, al servei d’un personatge molt ben armat i que fins ara ha funcionat, que no pas de cançons perdurables. El de The Tyets? Amb ells juga a favor la molt visible manca de pretensions. No són vinguts aquí per abanderar cap insurrecció, ni per exercir de símbols de res en particular, i les seves cançons rematadament diàfanes són gairebé una mena de servei públic, amb aquest pop que agrada també als infants i multiplica així l’abast del seu públic. La música també és això. Ells es mouen amb naturalitat en un pop mainstream que abans era més tropical i ara més electrònic, amb ocurrències refrescants en matèria de producció i arranjaments, i prefereixo la seva simpàtica banalitat a l’afectació de molts artistes que es fan els profunds cantant-nos les seves crisis de salut mental i les seves tempestes en un got d’aigua.

Ara es fan menys crítiques musicals negatives, dures, sagnants, que abans? Segurament, sobretot perquè els espais de la premsa escrita per a la crítica musical s’han reduït molt, alhora que surten més discos que mai (només en català, van ser 152 títols l’any 2000 i ara en són més d’un miler), i ens estimem més dedicar les ressenyes a les propostes que ens semblen més substancioses i deixar de banda les altres. 

És possible que s’hi superposin altres raons: signes de rebuig cap a la figura del crític justicier, d’ego una mica passat de voltes, que es considera a si mateix més important que l’artista del qual parla (i recordem que destrossar un disc és molt més divertit que elogiar-lo, i força més profitós a les xarxes). I en el nostre imaginari català, que pugui saber greu arremetre contra els qui treballen amb un material sensible, que opera amb unes regles de mercat hostils, com és la llengua. Quan això passa (i segurament passa), és un error: un país no pot arribar gaire lluny a través de l’autocomplaença. Però no hem d’oblidar que parlem de música, una expressió que cadascú viu amb absoluta llibertat de criteri, i que emprenyar-te perquè un crític ha dit una cosa amb la qual no combregues sembla, a hores d’ara, una mica innecessari. Fins i tot perquè hagi deixat l’artista massa bé.