La tria de Quim Torra com a candidat a la presidència de la Generalitat catalana pot fer una mica més evident la bretxa que existeix entre els qui defensen que avui ja hi ha prou partidaris de la independència per mantenir viva tota la tensió i la confrontació amb l’Estat, i els qui pensen que no. Que Torra hagi parlat aquest divendres del “mandat de l’1 d’octubre” així sembla apuntar-ho, tot i que a aquestes alçades de la pel·lícula hem de saber que cal distingir entre els enunciats i la realitat. Les quadratures del cercle no solen ser practicables: ser fidel a l’1-O sense excitar la maquinària repressiva de l’Estat, com se sent a dir, és impossible. El que és possible, tal vegada, és fer-ho veure, sobretot de cara a la part de l’electorat més predisposat a creure-s’ho.

I mentrestant, podria passar que els qui continuïn dient que l’independentisme, malgrat els rampells d’eufòria que de tant en tant pugui subministrar el CEO, el que ha de fer és replegar-se i procedir a picar pedra durant una temporada tot redissenyant estratègies de dalt a baix, vagin trobant que la terra s’obre sota els seus peus: expulsats extramurs d’un mainstream republicà simbòlic ara ja no limitat a certs líders d’opinió o a l’entorn de les xarxes sinó plenament institucional, representat per la mateixa figura del president. En aparença, si més no. Què en diuen a Can PDECat, de tot plegat?

No sabem què farà i deixarà de fer Quim Torra un cop ja sigui president, i si es decantarà a l’hora de la veritat, quan s’assegui en el seu despatx (que, esperem, sigui el que li correspon), per la hiperventilació o per la serenitat, però el sol fet que hagi estat ell l’escollit ja llança un missatge que té una lectura en clau interna, de lluita per l’hegemonia en l’etern ring de les dues grans forces independentistes. Sí, en aquest espai toca parlar sempre d’harmonia i entesa exquisida entre les dues parts perquè ningú s’afarti i llenci l’estelada per la finestra, però, ara per ara, val a dir que la figura de Quim Torra no sembla situar-se a prop de la música de la ponència que ERC debatrà a la pròxima conferència nacional, feta pública fa uns dies i que parla més aviat de treballar per ampliar els contorns de l’independentisme sense fixar terminis. Ara, parlar de refer ponts, de superar la Catalunya dels dos blocs i d’ampliar el suport social pot semblar una mica més excèntric del que ho era fa uns dies. Torna l’èpica? O serà només sobreactuació? Ho anirem veient.

Haig de dir que conec Quim Torra des que vam coincidir fa anys en un dels agradables sopars que organitzava la nostra amiga comuna, sempre recordada, Patrícia Gabancho a casa seva. És una persona de tracte afable, culta i disposada a la bona conversa i a debatre la discrepància. Em fa por que l’hagin pogut triar pel que pot representar, pel seu currículum i pels seus tuits passats, per indignar l’unionisme i reafirmar per tant el nucli dur, més exaltat, del republicanisme sense més conseqüències. O perquè sembli que s’enfronta amb l’Estat sense fer-ho, i s’enredi en una política de poca volada, una mica folklòrica, que, aquesta sí, podria condemnar Catalunya a un etern autonomisme, útil potser perquè algunes sigles polítiques sobrevisquin.

Sigui com sigui, li desitjo, per al bé de tothom, tota la sort i la inspiració per llegir correctament el moment del país. Perquè no sigui tan sols el president de tots els catalans, sinó una cosa potser encara més difícil: de tots els independentistes.