El govern de l'estat espanyol requereix a les comunitats autònomes contenir i retallar la despesa en medicaments i en pròtesi. Simplement pedaç i mirada a curt termini. I per a Catalunya doblement injust pel dèficit de finançament històric.

Del pressupost de la Generalitat la part destinada a sistema sanitari públic és alta equiparable a la del País Basc (un 5% del PIB) però els resultats en despesa per persona/any (càpita) són inferiors. El sistema sanitari està en una cruïlla; la continuïtat sense innovació i reformes implica, o està ja implicant, retrocés.

El model de sistema sanitari a Espanya segueix el britànic: Sistema Nacional de Salut. L'any 1948 el Regne Unit crea el NHS (Nacional Health Service), Servei Integrat de Salut accessible a tota la població, gratuït en la prestació, equitatiu i finançat per impostos (liderat per l'economista Beveritge). Aquest model es replica als països escandinaus, Canadà o Austràlia.

La Llei General de Sanitat (1986, liderada pel ministre Ernest Lluch amb la inspiració i suport del catalanisme polític), encara vigent, emmarca el model descentralitzat a les CCAA i el finançament a través d'impostos, de la fiscalitat general. A partir de llavors el sistema sanitari públic surt de la Seguretat Social fent una extraordinària contribució durant més de trenta anys a la sostenibilitat del model de pensions i prestacions d'atur.

El finançament de la sanitat pública a Catalunya, des del traspàs l'any 1980, és a càrrec de la Generalitat però fins al 2001 l'Estat tenia partides finalistes per la sanitat autonòmica amb regularització de les desviacions periòdiques. A partir del 2001 els pressupostos del sistema sanitari públic són part dels pressupostos autonòmics i per tant el dèficit computa exclusivament en les CCAA.

Des de l'orgull objectiu del model sanitari amb bons resultats en termes de qualitat, equitat i eficiència, ara, per responsabilitat, revisió. L'accés universal, alta esperança de vida i bons estàndards de mortalitat en malalties cardiocirculatòries, càncers, politraumatismes, patologies infeccioses, maternoinfantil... avalen el model i ens donen raons per no canviar el sistema però sí, abordar les transformacions requerides.

La despesa sanitària a Espanya, en PIB, és del 9%. A Catalunya 7.6% i la mitjana UE (15) 9.5%. A Alemanya, Suècia, Noruega 11%. França i Regne Unit 10%. USA 17%. El pes de la despesa privada sanitària a Espanya, en diners de butxaca per comprar serveis i productes sanitaris o assegurança privada, és alt. Del 9% del PIB de despesa sanitària total el 6.4% és pública i 2.6% privada. A Catalunya del 7.7% despesa sanitària total el 5.4% és públic i 2.3% privat. Entorn del 30% de la despesa és ja privada. En el context europeu només supera aquesta despesa privada Suïssa, Portugal i Polònia.

Aquest indicador ens està senyalant que una part de les classes altes-mitjanes estan buscant en el sector privat l'alternativa que no troben a la pública. Si aquest és el model: complementarietat com opció individual el risc és com mantenir per a tothom la qualitat i equitat del sistema públic de salut. A més del sistema sanitari públic pivota la recerca i contribueix a la riquesa (el sector de la salut és un sector econòmic d'arrossegament de molts altres sectors secundaris, industrials i de serveis d'alt valor afegit) i a la cohesió. Hi ha propostes, respostes a preguntes claus que urgeixen si volen garantir el valor extraordinari d'un sistema sanitari públic.

-Quines són les previsions reals, possibles de més recursos econòmics i quina redistribució interna per la sanitat pública pels propers quatre - vuit anys?

Catalunya ha de poder equipar-se com a mínim a la mitjana europea en vuit anys. Les variables demogràfiques, envelliment i el creixement poblacional cap als 8 milions obliguen. Però si això és possible via pressupost, impostos o taxes finalistes igualment cal fer propostes de com distribuïm la despesa. Del pressupost sanitari la meitat correspon a salaris, un 30% a medicament i productes sanitaris, un 10% tecnologia i 3% inversions, aproximadament.

Els canvis arribaran a bon port si els professionals sanitaris es consideren ben retribuïts, valorats i amb capacitat de decidir en la pràctica clínica diària i en les organitzacions. L'autogestió dels equips amb incentius de resultats de valor esdevé clau per la transformació. El protagonisme dels professionals pedra angular del canvi.

-Com garantir l'accés de la innovació exponencial del coneixement científic i tecnològic?

Del pressupost sanitari entorn del 40% està destinat a medicaments, productes sanitaris i tecnologia. La despesa en medicaments de malalties greus s'ha duplicat en 10 anys. La tecnologia intervencionista creix constantment en moltes patologies: malaltia coronària, cerebral, cirurgia... Estem obligats a tenir una autoritat tècnica independent de la política i solvent que indiqui, revisi i avaluï totes les prestacions. Només en processos de substitució i d'incorporació amb evidència tindrem capacitat de seguir a la innovació.

La medicina de precisió requereix la transformació de l'Agència de Qualitat i Avaluació del sistema sanitari català (AQUAS) en un ens tipus NICE (Institut Nacional per la salut i excel·lència clínica i comissió de qualitat atenció) britànic, que pondera la innovació necessària i la constant revisió de la cartera pública de prestacions, serveis i programes.

-Com adaptar el sistema sanitari a la cronicitat i a les expectatives ciutadanes?

El sistema sanitari estava dissenyat per patologies agudes i s'ha anat adaptant a l'envelliment de la població amb dificultats. Dificultats d'una demanda que genera llistes espera diagnòstiques i d'intervenció. Dificultats per la no integració sanitària i social. Dificultats dels professionals sanitaris formats a les facultats per curar i poc en treball en equip i massa en hiperespecialitzacions que xoquen amb la necessària mirada integral. Cal doncs canvis transformadors de fons en el sistema sanitari i social per fer front a l'èxit de l'envelliment i a les expectatives ciutadanes.

Ordenar i disminuir de manera substantiva la demanda presencial incorporant tota la disponibilitat digital i d'intel·ligència artificial possible. Intervenir en el domicili, en la comunitat, apoderant persones, famílies i entorn. Des de la proximitat local integrar el treball dels centres de salut i serveis socials per atendre les persones i famílies amb vulnerabilitat i necessitat de suport a la dependència. Requereix un pacte de governança compartida entre la Generalitat i els Ajuntaments.

La salut pública i la integració social i sanitària han de tenir el mateix protagonisme que l'assistència sanitària. La cruïlla del sistema sanitari és avui. Si retardem les reformes, serem còmplices de la pèrdua de qualitat i equitat dl sistema sanitari públic.