Al final del darrer debat electoral de les eleccions municipals a Barcelona el candidat Collboni deia que volia ser l'alcalde de la primera ciutat que apliqués la regulació de la nova llei de l'habitatge que ara entra en vigor. Davant d'aquesta afirmació imagino tres reaccions. Una primera, la de qui sense més informació valora positivament la mesura. Una segona, la de qui està en contra d'aquesta regulació. Una tercera, la de qui no acaba d'entendre que està passant tot recordant com fins feia poques setmanes el PSC deia no compartir aquesta mesura de regulació dels lloguers. El PSC estava en contra de la proposta d'Ada Colau, Barcelona en Comú i Unides Podem. 
 
Colau, el projecte dels comuns ha portat a l'agenda política el greu problema de l'accés a l'habitatge. I un cop aquest problema és assumit com una realitat davant de la qual cal reaccionar els partits polítics no poden mirar cap a un altre costat. Poden parlar i no concretar, allò que Greta Thunberg diu que és fer "bla, bla, bla..." referint-se a les declaracions sobre les crisis climàtiques que vivim i que no es concreten en respostes. En campanya electoral això ha passat amb l'habitatge. En Joan Serra feia en aquestes pàgines una lúcida anàlisi, a parer meu, sobre la capacitat que han tingut per aconseguir que la seva agenda dominés el debat polític.

Els quatre partits que semblaven tenir opcions (comuns, ERC, PSC i Trias per Barcelona) no han negat el greu problema de l'habitatge, introduït per Barcelona en Comú a l’agenda del debat polític el 2015. Altres partits s'han quedat en la cortina de fum de parlar d'ocupacions. Alguns d'aquests quatre han fet les dues coses. Però ha costat concretar alternatives, propostes concretes. Per exemple, davant de mesures com el "Pla Amsterdam", per evitar l'especulació, absència de respostes constructives. El candidat del PP dient que era una mesura més pròpia de països com Cuba o Veneçuela, no importa que sigui una mesura que s'aplica a Amsterdam...  
 
Una cosa semblant ha passat amb les polítiques encaminades a fer front a les crisis ecològiques que vivim i al canvi climàtic. Davant d'un greu problema de ciutat, de país, global, no hi ha espai per la negació. El conjunt de la ciutadania té consciència d'aquest greu problema, una altra cosa és trobar respostes. Les de Colau i el projecte dels comuns han estat durament atacades. No importa què diu Nacions Unides o la Unió Europea. Tot el que ha fet Colau és un desastre, aquesta ha estat una idea central i forta de la campanya de Trias. Collboni ha navegat entre el reconeixement d'allò que es va fer bé gràcies a la seva participació i els desastres de Colau. Maragall insistia sempre a fer alguna proposta, per resoldre els problemes que són culpa de Colau. Voldria que això fos una caricatura, però no ho és. És el que hem trobat en cada debat entre alcaldables, en entrevistes... Una campanya molt poc constructiva, molt destructiva.
 
I el mateix ha passat amb el turisme. El 2015 la mobilització social va aconseguir que els greus problemes conseqüència dels impactes del turisme a Barcelona entressin a l'agenda abans de les eleccions municipals, com també havia passat amb l'habitatge. Ara, al 2023, no podem tenir un debat electoral sense parlar-ne, però també d'una manera força bla, bla... Totes les candidatures amb opcions parlant de la necessitat d'evitar el desbordament turístic, dient que es vol un turisme de qualitat, sense analitzar la relació entre els pisos turístics i l'encariment de l'habitatge a la ciutat i l'expulsió de veïnes... Trias dient que si no volem turisme estem escollint la pobresa. Ningú vol escollir la pobresa, tampoc l'expulsió de la ciutat.  
 
Colau i els comuns, després de dues legislatures han aconseguit un suport molt sòlid. El desgast patit era esperable, l'exigència de fer més i millor també. També l'exigència de resoldre els problemes que s'identifiquen però costa remeiar. Es poden perdre les eleccions. El 2015 es va guanyar de manera inesperada, amb l'impuls d'anys de mobilitzacions, des de barris tradicionalment poc escoltats i atesos. També des de sectors socials amb idees que estaven transitant des dels marges al centre: ecologisme, feminisme, dret a l'habitatge...
 
Després de dues legislatures els atacs rebuts són molts i constants. Es parla molt i sovint de tot allò que és culpa de Colau. Potser cal preguntar-se quina és la culpa de Colau. Què és culpa de Colau? Quina és la culpa de Colau? A vegades, potser equivocadament, penso que la culpa de Colau, dels comuns, en el fons, és que han volgut que mirem, parlem i solucionem, allò que ja sabem que existeix però preferim evitar. Potser la principal culpa de Colau, dels comuns, és que han posat sobre la taula allò que totes, més enllà del partit que preferim, hauríem de voler resoldre, però no ho fem. Potser pensem que fer fora Colau ens evitarà continuar enfrontant-nos solucionar els greus problemes que patim. Ja no caldrà parlar-ne...    
 
No cal compartir les polítiques de Colau i els comuns, però la negació de la feina feta durant aquests anys per generar consciència i buscar respostes és un greu error. Cap dels greus problemes de ciutat, globals, es podrà resoldre des de l'anticolauisme. Cap dels greus problemes de ciutat, globals, que patim es podrà resoldre des de la seva negació o el bla, bla, bla... Cap dels greus problemes de ciutat, globals, que patim es podrà resoldre recurrent a ETA i l’1-O com a criminalització en campanya electoral. Molta feina a fer, i molt poc temps, pensant en el 23 de juliol.