L’insatisfactori resultat electoral del nacionalisme en el seu conjunt, i en especial de Convergència i Unió, ha conduït molta gent a buscar culpables o caps de turc. I, com no, el personatge ideal per carregar-li les culpes és el polèmic Josep Antoni Duran i Lleida; el nacionalisme més visceral ja feia temps que li tenia ganes i se li està fent una campanya de desprestigi que frega l’odi personal. Es pot acceptar, des d’un punt de vista estrictament dels interessos partidistes de CiU, que la figura de Duran i Lleida hagi pogut perjudicar electoralment en aquesta contesa la seva federació; però no es pot acceptar, perquè no s’aguanta, que Duran i Lleida hagi perjudicat globalment el resultat del nacionalisme.
 
En aquestes eleccions, CiU ha apostat estratègicament per intentar agrupar al seu voltant tot el vot nacionalista/independentista possible. Aquesta estratègia comportava renunciar ja d’entrada al vot moderat o no estrictament nacionalista. En els seus bons moments, la tan criticada ambigüitat convergent aconseguia estirar l’espai electoral del partit des d’un catalanisme molt moderat, limítrof amb el PP, fins a sectors independentistes, que, tot i amb recança, acabaven fent també vot útil a Convergència. En les eleccions del 25N, Convergència -que no Unió- va basar la seva estratègia a competir electoralment amb Esquerra i Solidaritat i una mica amb el PSC, però no amb el PP. En canvi Duran es va limitar en aquestes eleccions a fer el que havia fet sempre, representar l’espai més moderat, en tots els sentits, de la federació, i és molt probable que, aquest cop sí, l’estratègia d’Unió i la de Convergència s’hagin restat mútuament: el discurs explícitament independentista de Convergència ha allunyat el vot moderat i el discurs moderat de Duran ha allunyat el vot independentista.
 
D’on no n’hi ha no en raja. Ara bé, acusar Duran i Lleida de ser el causant dels mals d’aquest país és no voler acceptar la realitat i, en comptes de fer una autocrítica necessària, agafar la via fàcil de buscar un cap de turc a qui encolomar les pròpies limitacions i frustracions. Podem acceptar, i és molt probable que així hagi estat, que Duran i Lleida ha arruïnat l’estratègia de Convergència, però és absurd pensar que el de la Franja va malmetre els resultats del nacionalisme en el seu conjunt. En aquestes eleccions l’oferta sobiranista era àmplia i variada, des de l’independentisme socialdemòcrata i lleugerament gradualista d’ERC fins a l’independentisme pancatalanista radical i revolucionari de les CUP, passant per l’independentisme impacient i interclassista de Solidaritat. Per tant, l’oferta independentista era més que variada, i tots els vots que suposadament marxaven esparverats de CiU pel regionalisme de Duran podien aterrar com a mínim a ERC i SI. No se n’havia de perdre cap.
 
El problema de tot plegat és que l’espai nacionalista/independentista és el que és i dóna pel que dóna i al final és impossible evitar les inexorables lleis de la física, en què, si uns pugen, inevitablement uns altres baixen. En renunciar Convergència a buscar vots més enllà del nacionalisme estricte, ERC, SI i CiU es disputaven un mateix espai, ampli però que també té els seus límits, que no són responsabilitat de Duran, sinó que són producte d’una història i una demografia de Catalunya que hem d’acceptar tal com és i que cal gestionar intel·ligentment i amb tota la seva complexitat. Si Convergència vol aprofundir aquesta estratègia de pouar només en l’espai nacionalista farà bé de treure’s Duran i Lleida -i el que representa- del damunt. Però ha de saber també que és una estratègia que comporta riscos, tant per al partit com per al país: li regala ja d’entrada un espai al PP, dóna ales a Esquerra -al final la gent li agrada més votar l’original que la còpia- i, pel que fa al país, podem caure en un perillós frontisme que el catalanisme intel·ligentment sempre ha evitat i podem provocar que a poc a poc l’espai total de nacionalisme es vagi contraient, lentament però inexorable. Les decisions que es prenguin sobre com encarem el futur poden condicionar el futur del país per una o dues generacions.