Fa dos dies que en Carles Mundó va presentar a l'Espai Òmnium de Manresa el seu llibre El Referèndum inevitable. I allà ens va resumir algunes de les conclusions que per altra banda haurien de semblar òbvies. Hi ha camí al davant, tindrà molts obstacles, però només en una dècada l'independentisme ha fet un salt inimaginable.

Efectivament, en la primera dècada del segle, fou Esquerra que definí una estratègia de reforma estatutària federal i una proposta d'alternativa de progrés a la Generalitat. Enfront hi havia una autonomia degradada progressivament per l'Estat i per la gestió creixentment clientelar del pujolisme; i per l'aliança de fet entre la dreta espanyolista i la nacionalista catalana.

Calia fer un intent de provocar, en el marc estrictament legal, un canvi que trenqués les dinàmiques regressives que s'estaven produint en el règim del 78. Les previsions sobre aquella aposta van ser ratificades en el Congrés d'ERC a Lleida on es deia que, o bé ens en sortíem de passar a un estatus similar al basc quasi federal, o si no ens en sortíem, es posava en evidència la inviabilitat de transformació democràtica en el marc espanyol.

El 2010, el TC va sentenciar la segona opció. Mentrestant, la força que havia gestionat l'autonomia limitada i degradada disparava sense descans sobre el govern de coalició d'esquerra nacional, titllant-lo de dubtosa catalanitat, partint de la base que només CiU tenia dret a patrimonialitzar la identitat catalanista. Aquella artilleria feia forat a les files republicanes i els segments més sensibles a aquest discurs van protagonitzar sengles escissions que retreien a la direcció no haver trencat amb el PSC i Iniciativa des del començament. Curiosament, era el mateix desig que el PSOE havia expressat tant el 2003 com el 2006 quan apostaven per un govern Mas amb suport extern del PSC.

El 2010, doncs, fou la culminació de la reacció de l'Estat profund al procés estatutari, el de l'esclat de la desafecció detectada pel President Montilla i el del càstig electoral a Esquerra Republicana que va inflar dues realitats només aparentment contradictòries: l'accés d'un petit nucli de diputats representants d'un independentisme de gesticulació amb trets populistes, d'una banda; de l'altra el retorn de l'autonomisme de centre –dreta desbocat amb suport mutu amb el PP, retallades justificades per principis liberals i retorn al peix al cove, amb el darrer episodi de l'oferta de negociar un pacte fiscal (el mateix que es van carregar del projecte d'estatut en l'acord de la Moncloa del gener 2006)

Encara no fa 10 anys dels resultats de les eleccions autonòmiques del 28 de novembre del 2010. Al Parlament passaven a haver-hi dues forces independentistes, però absolutament minoritàries: ERC amb el 7% dels vots i Solidaritat per la Independència amb el 3,2%.

Però aquella sotragada provocada per l'aliança d'esquerra nacional, la jubilació del pujolisme i l'assaig d'estatut de federal ens ha portat 10 anys després a estar situats al Parlament amb tres forces independentistes situades al 47% de suports. Des d'aquesta realitat es va fer un altre pas: una proposta a l'Estat d'un referèndum d'autodeterminació pactat; i a l'ensems la celebració unilateral de l'1 d'Octubre. Es va plantejar una nova estratègia on el dilema també fos un win-win. Si s'assolia el referèndum, amb el risc de perdre la votació si l'Estat hagués estat intel·ligent com el britànic, era una victòria, perquè Catalunya passava a ser subjecte polític. Si no s'assolia, que és el que ha passat, es posava en evidència l'autoritarisme espanyol davant de molta gent que encara creia en les bondats democràtiques de l'Estat.

Ara bé, un cop més com fa deu anys, en les files de l'independentisme – especialment del nou- han quallat el desconcert i les desqualificacions. La música de fons de les crítiques a Esquerra Republicana; i en alguns casos per extensió a la resta de partits com Junts per Catalunya i la CUP, són molt similars a les que llavors feia el món de Solidaritat i Reagrupament.

La llista de tòpics. Es critica la manca d'unitat entesa sempre com la supeditació d'Esquerra a les polítiques del centre-dreta català. La manca d'unitat és per culpa de personalismes, de mala relació personal. Els partits estan en mans d'aprofitats que només busquen el seient i la pela, la "pagueta". Els partits no representen el poble i per això el poble els passarà per sobre. Els polítics són uns covards que no se la juguen; en canvi el poble està disposat a tot. I la desconfiança de la gent s'estén, de manera que si no aconseguim el que volem de seguida cal que peti tot; com pitjor, millor. Els qui no combreguen amb aquests principis són traïdors i botiflers. També ho són aquells que es dediquen a treballar en la frontera socioelectoral amb els segments de ciutadans demòcrates però que per identitat cultural o política no coincideixen amb l'independentisme. I per tot això es desitja amb tota l'ànima que s'enfonsin els republicans.

Aquest discurs de tocs populistes és transversal entre el grauperisme, la CUP camaleònica i franges de Junts per Catalunya. Com transversal és la vocació d'esgarrapar l'erosió dels republicans. I transversal també la renúncia a penetrar en nous sectors socials que enforteixin més el bloc social per a la República.

Ens caldrà molta paciència però no renunciar al debat estratègic. Estem en un nou revolt, com el 2010. Una nova dècada ens espera. Estic convençut que la realitat: les fortaleses i les debilitats de l'Estat i de la societat catalana, acabaran determinant que les apostes d'aliances per a objectius intermedis (el 2000-2010 era per un estatut federal, el 2020-2030, serà per l'autodeterminació) seran les guanyadores. I que les radicalitzacions gestuals i simbòliques sempre acabaran un cop més sota el paraigua del centre-dreta que en realitat no ha provocat mai cap canvi disruptiu, bàsicament ha gestionat.