La decisió d'Els Pets

«I hi ha una noblesa en el fet de no aprofitar un corrent dominant per col·locar-hi la pancarta, i més quan tu en vas ser pioner»

04 d’octubre de 2013
Quan Els Pets començaven, a mitjans dels anys 80, el seu bateria, Joan Reig, tenia per costum col·locar delicadament una estelada al fons de l’escenari. Això, des de la intelligentsia mediàtica de l’època, tan cosmopolita, era el súmmum del provincianisme, però per a Reig era, a més d’un acte reivindicatiu, una clucada d’ull al pop britànic, on The Who, els mods i, més tard, la tropa del Brit-pop feien anar la Union Jack amb aquella alegria i amb aquella manca de complexos (sense que això ofengués, per cert, a molts barcelonins “no nacionalistes”). Eren anys en que l’independentisme era a les catacumbes, però Els Pets van tirar pel dret, potser sense parar-se a pensar com aquesta posició els arribaria a estigmatizar. O potser pensant-ho, però assumint-ne el cost, que és com convé fer les coses.

Ara que és molt més fàcil trobar una estelada a un balcó de l’Eixample que a l’escenari on toquin Els Pets, ara que el pare del primer secretari del PSC es declara sobiranista i que els crits d’“in, inde, independència” se senten fins i tot en els concerts de grups tan poc “maulets” com Love of Lesbian, els de Constantí treuen un nou disc, L’àrea petita, els textos del qual no fan referències, cap ni una, a estats propis, ni a consultes, ni a DUI. A tot estirar, alguna al·lusió als atacs lingüístics (“La llengua que parlem / voldrien morta i feta un erm”, canta Lluís Gavaldà a “Reprenc el vol”) i para de comptar.

I hi ha una noblesa en el fet de no aprofitar un corrent dominant per col·locar-hi la pancarta, i més quan tu en vas ser pioner, perquè sents que, tot i compartint-ne plenament l’ideari, fer-ho ja no s’ajustaria a la teva de d’expressar-te, al teu present com a autor de cançons. Hi ha una discreció i, també, una titànica contenció emocional. Ara que les estelades són pertot, Els Pets podrien haver entonat un sarcàstic “ho veieu?, no érem quatre folls i teníem raó”, i podrien haver ridicultzat a tots aquells que durant dècades els van titllar de freakies i trinxeraires. També podrien haver enregistrat un càntic sobiranista sibil·linament dissenyat per ser entonat a la pròxima edició de la Via Catalana (o el que ens inventem). O una composició sobre la manifestació de l’any passat amb flaire costumista (titulada, per exemple, “Cançó del nosaltres”: “ens trobàrem a Còrsega-Diagonal / tu portares aquella vella bandera recosida / el país a tots dos ens feia tant de mal / però érem a temps de curar, tots junts, la nostrada ferida”) i podrien haver compost un repertori complet de cançons amb metàfores sobre l’emancipació i la llibertat, tot preparant-se per sentenciar, a les entrevistes, amb posat transcendent, que “aquest és un disc fruit del moment que viu aquest dissortat país”. Coneixen bé les eines (la cançó), el material narratiu (la independència) i la clientela (els independentistes). No els hagués costat gaire.

Però les coses no han anat així. Els Pets han fet un àlbum que reflecteix sensacions i angoixes que hi ha a l’ambient, sí, però se senten massa lluny de l’himne i de la consigna, potser perquè les van cultivar ja fa molts anys i el seu camí ha consistit en separar les coses. No és l’únic possible: altres grups preferiran exaltar les masses i, sempre que el petit detall de la inspiració els acompanyi, ben fet estarà. Com diuen aquests dies Gavaldà i companyia, L’àrea petita és un espai on “t’has de definir i mullar-te”, i l’error era nostre si ens havíem pensat que definir-te i mullar-te significa dir exactament i únicament allò que tanta i tanta gent espera que diguis.