A simple vista, algú podria pensar que Catalunya no hauria de tenir forces de defensa. Per què, aquest país que serà independent de bell nou, hauria de tenir soldats i canons? No hem deixat enrere la calamitat de la guerra? La Unió Europea ha pacificat el continent mitjançant el poder suau i el foment dels intercanvis culturals. Així, els ciutadans europeus gaudim del dividend de la pau. I per bé que tot això esmentat anteriorment és cert, ens hauríem de preguntar si aquesta situació respon, més aviat, a l’aplicació activa de polítiques de defensa per part de l’OTAN i els seus aliats. En efecte, a l’Europa Occidental ja no hi ha més guerres, però no podem oblidar que el cas d’Ucraïna ha estat una galleda d’aigua freda pels que pensen que el conflicte armat és cosa del passat. Els conflictes, tristament, existeixen, i Catalunya haurà d’estar preparada per encarar-los.
 
En aquest sentit, hauríem de fer un exercici d’introspecció i analitzar per què, històricament, els catalans no hem vist amb simpatia les forces de defensa.

Primer perquè les forces de defensa s’han utilitzat, des de 1714 en endavant, per reprimir els nostres anhels democràtics. Els exèrcits són una eina per projectar força a l’exterior o lluitar contra invasors, però també es poden utilitzar per reprimir una part de la població que no encaixa, o divergeix de les majories ideològiques o nacionals de l’estat. Podem dir que aquest ha estat el cas d’Espanya envers els catalans en certs moments de la història.

El segon motiu el situo a la transició. Amb la mort de Franco es va acabar una dictadura que va destacar pel seu fort component militarista, i per un servei militar obligatori que no acceptava l’opció de la identitat catalana. Com és normal, la transició va propiciar que tot allò que representava el franquisme -incloses les forces armades- quedés fora de la vida política i civil catalana.

El tercer motiu queda en el que anomeno mentalitat autonòmica. Per més competències que pugui tenir un estat federal o una autonomia, la projecció de força cinètica a l’exterior sempre està a mans del poder federal o central. En aquest sentit, després de 300 anys sense tenir unes forces pròpies ha fet que es perdés qualsevol cultura o know-how castrense.

La conclusió és que els catalans hem utilitzat una estratègia molt efectiva: sempre que els exèrcits han anat en contra nostre, ens hem posat el barret pacifista. No és casualitat que fos Convergència Democràtica de Catalunya el partit que administrés el coup de grâce al servei militar obligatori espanyol, i que el catalanisme polític s’hagi caracteritzat per estar en contra de les forces de defensa.
 
Aquesta estratègia ideològica s’ha d’abandonar si es vol ser acceptat com a Estat Sobirà. I s’està abandonant. Una enquesta publicada per la Societat d’Estudis Militars, i encarregada a l’empresa Gesop, indica que el 47% de la població catalana està a favor de que una Catalunya independent tingui forces de defensa –envers un 40% que n’està en contra.
 
Tanmateix, cal tenir en compte les opcions a les quals opten els nostres veïns europeus i veure si hi ha algun país semblant a Catalunya, que estigui desmilitaritzat. A Europa, només Andorra, Liechtenstein, Ciutat del Vaticà, Mònaco i Islàndia són països sense exèrcit permanent. Per altra banda, països homologables a Catalunya, com pot ser Noruega (tot i el petroli), Dinamarca, Àustria, Suïssa o Finlàndia, sí tenen forces de defensa; sense que això impliqui una contradicció alhora de fomentar la pau al món.
 
El debat, tanmateix, també s’ha d’enfocar des d’una altra perspectiva. Quina és la millor manera de protegir i promocionar l’interès nacional català? Suposem que Catalunya decideix no dotar-se de forces de defensa, i que el país que protegeix els nostres cels és França. En el cas hipotètic que França hagués de dur a terme una intervenció militar a Algèria, i Catalunya es declarés neutral en el conflicte, quina capacitat tindria la República catalana per garantir la seva neutralitat? Ironies del destí, amb l’afany d’assegurar la pau al món i no tenir forces de defensa, Catalunya esdevindria còmplice d’un conflicte bèl·lic. suposem, novament, que també és França qui protegeix les nostres costes. Com podem assegurar que França protegirà els ports de Barcelona i Tarragona amb el mateix zel que, posem per cas, Marsella? I tenint en compte la gran tradició de cooperació amb països en vies de desenvolupament, com podrem garantir que els nostres cooperants realitzen la seva feina amb seguretat, si no tenim tropes que els acompanyin per protegir la seva feina?

Finalment, la xacra del terrorisme que ha colpit Europa, i recentment Catalunya, és la causa de la inestabilitat d’uns països, com Síria, que pateixen la implosió de dictadures i la creació de xarxes de terrorisme internacional. És en aquests casos que Catalunya haurà de ser una força estabilitzadora i col·laborar en la prevenció de conflictes a l’exterior. Sobretot, amb el desenvolupament d’una intel·ligència, aspecte inseparable de la política de defensa.
No ho sembla, però tot això té molt a veure amb l’interès nacional de Catalunya. Interès nacional en termes de benestar. Perquè si Catalunya fallés en garantir la seguretat nacional de la nova república, l’economia se’n ressentiria: hi hauria menys impostos recaptats per les arques catalanes, i per tant menys diners per sanitat, per educació, per recerca i desenvolupament, etc. La política de defensa ha d’estar destinada a protegir el benestar català i garantir la seguretat humana. Aquest ha de ser i serà el capteniment de les forces armades de Catalunya.