Quan jo era adolescent, el dictador moria al llit i tots plegats, o això ens semblava, veiem la possibilitat de viure en un sistema més humà, més participatiu, on el poble ordenés la vida en comú i decidís com havien de ser les relacions entre els diferents membres del cos social. En contra del que se’ns ha venut, i encara se’ns ven, la transició no va ser una guerra, però tampoc va ser una bassa d’oli. Setmana sí, setmana també, diverses persones morien a mans dels cossos de seguretat de l’Estat, i tots plegats volíem veure en aquelles morts inútils la llavor d’una societat millor.

Si ara alguna d’aquesta persones tornessin a la vida i veiessin la broma infame que és la democràcia espanyola, probablement els vindrien ganes de morir de nou. Després de setmanes de reclamar la presència en seu parlamentària del president del Govern espanyol per què doni explicacions davant la suposada cambra de la sobirania nacional al voltant  d’unes acusacions que en qualsevol altre país, simplement normal, portarien a la dimissió, ha estat suficient un editorial del Financial Times perquè es besllumi la possibilitat de comparèixer al parlament i donar-ne, d’explicacions.

Aquesta supèrbia del miserable només té sentit des de la comprensió de l’estructura mental d’aquest senyor. Qui fa trenta anys va escriure contra la dèria de les esquerres en defensar els principis igualitaris, no pot entendre que ell, investit durant quatre anys d’un poder que considera absolut  hagi de donar explicacions als súbdits. No entro, perquè no toca, en valorar la seva culpabilitat o innocència. Tanmateix, la  seva estupidesa com a home d’estat ha quedat a la vista de tothom.

Però com bon senyor feudal, participa d’aquest esquema jeràrquic  i estamental; si ell no dóna comptes als seus vassalls, ell és alhora vassall d’altri, a qui ret homenatge i ha fet jurament de fidelitat. Així, nosaltres som súbdits del president del Govern espanyol, aquest n’és dels mercats i al damunt de tot, Alemanya. Tanta història per acabar sent part un nou període carolingi!

Vostès em diran, amb raó, que els carolingis no empraven la prima de risc com a arma de destrucció massiva; vostès potser  considerin que les eleccions posen i treuen governants; fins i tot pot ser, mirin  el què els hi dic, que en la seva innocència algú pensi que amb el seu vot poden modificar les regles del joc per que no perdin sempre els mateixos.

Potser a una Catalunya que, Déu ho vulgui, ben aviat construirà de bell nou el propi estat, serà possible. A un Estat espanyol on parlar de la circulació de les elits és com parlar de  l’Esperit Sant, entreteniment per diletants,  ho dubto.