Aquests darrers mesos, s’ha accelerat, a un ritme impensable, la deriva espanyola cap a l’enduriment de formes autoritàries i antidemocràtiques, així com la seva acceptació acrítica per part de la majoria dels partits polítics, els mitjans de comunicació i l’opinió pública d’Espanya. Es tracta d’una situació molt preocupant, atès que és una pràctica que deixa al descobert la persistència de l’herència franquista en aquest estat membre de la Unió Europea (UE) i la fragilitat de la seva cultura i vocació democràtiques.
 
1.Utilització d’un llenguatge negatiu per a qualificar el desig de democràcia del poble de Catalunya i les decisions adoptades pel govern de la Generalitat i el Parlament. Saben, com teoritzà Goebbels en els seus onze principis sobre la propaganda política, que tota mentida repetida prou vegades acaba esdevenint una veritat i arrela en les consciències de qui rep constantment el mateix missatge. Així, qualsevol cosa que provingui de Catalunya és titllat, de desafiament, antidemocràtic, il·legalitat, fora de la Constitució, deriva, fractura, ruptura, precipici, radicalitat, bogeria, atac, assetjament, violència, etc.
 
2. Institucionalizació de la mentida com a mètode. Ministres, polítics i periodistes fan ús de la mentida inventant-se una realitat inexistent o bé atribuint als catalans un comportament que és just el contrari del que practiquen, sense cap rubor, ni vergonya, ni escrúpol, perquè saben perfectament que menteixen. Així, el ministre Dastis afirma a una cadena francesa de televisió que, a les escoles catalanes, no s’ensenya als alumnes llengua castellana i es queda tan ample. El ministre Zoido assegura que els agents policials espanyols, protagonistes d’una brutalitat sense precedents en democràcia, van ser assetjats per la població, negant l’evidència d’una realitat repressora que ha donat la volta al món en unes imatges ben expressives i ho ha fet amb prou barra com per atribuir a les víctimes el paper de botxí, intercanviant-ne així els papers. La líder de C’s, Arrimadas, ha fet grans elogis de la valentia dels seus batlles catalans quan resulta que, de fet, dels 948 que hi ha al Principat, el seu partit no en té ni un, ja que no presideix cap municipi.
 
3. Absència d’un espai de comunicació plural i objectiu, d’àmbit estatal. Amb l’excepció de dos diaris digitals (Público i Eldiario.es), la resta de diaris, ràdios i cadenes de televisió amb circulació habitual a tot l’estat i sintonitzables des de qualsevol punt d’aquest territori, són mitjans homogenis de pensament únic. Tots ells vehiculen, sense matisos, el pensament únic del nacionalisme espanyol i anticatalà i, de forma regular, menteixen, manipulen o intoxiquen amb informacions esbiaixades sobre allò que de debò ocorre a Catalunya, amb l’objectiu de crear una opinió pública espanyola hostil a les demandes catalanes. Això comporta que no hi hagi diferències, pel que fa a Catalunya, entre El País, La Razón, El Mundo i ABC, com no n’hi ha entre les cadenes de televisió públiques i les privades, de manera que alguns professionals de TVE n’hagin protestat i alguns columnistes destacats del Principat i el País Valencià s’hagin negat a continuar publicant els seus articles a El País.
 
4.Extensió de la catalanofòbia violenta i l’odi ètnic contra tot el que sigui català. Les xarxes socials, les cartes al director, els articles d’opinió, els editorials de la premsa, les opinions dels tertulians habituals i les trucades dels oients reflecteixen la intensitat i l’abast de la catalanofòbia. Els crits de “a por ellos”, animant els policies espanyols que anaven destinats a Catalunya ho expressen prou bé, com també les mirades de ràbia de certs agents cridant “que nos dejen actuar” o bé els ulls plens d’odi de certs policies mentre agredien la gent pacífica amb tota impunitat. De fet, la societat espanyola els animava amb el mateix fervor que, en el seu moment, acomiadava els soldats que anaven al Rif a lluitar contra l’enemic. I, aquesta societat, no sols ha vist com alguns hotelers estaven disposats a pagar uns dies de vacances als seus agents en algun indret d’Espanya, sinó també com el ministre del ram en condecorava els comandaments que havien dirigit la repressió contra gent indefensa, amb tots els honors i l’ostentació màxima. Contra Catalunya, doncs, Espanya sempre en legitima la violència i, avui, la seva policia és vista aquí com a simple força d’ocupació, ras i curt.
 
5. Pràctiques il·legals per part del govern espanyol. Ja fa temps que el govern d’Espanya incompleix les lleis vigents, com ara el canvi de sistema de finançament autonòmic que ja s’hauria d’haver produït, sense que això li generi cap malestar. Per això no crida l’atenció la vulneració de l’article 164 de l’Estatut d’Autonomia en vigor que, justament, deixa en mans de la policia de la Generalitat el manteniment de la seguretat ciutadana a Catalunya i, doncs, no contempla la seva dependència de cap altre comandament o autoritat policial que no provingui dels mateixos mossos d’esquadra. Aquest article deixa sense fonament legal la presència dels milers de policies nacionals i guàrdies civils a Catalunya, enviats per a reprimir-ne la població i impedir-ne l’exercici dels seus drets democràtics.  D’altra banda, tot i que una llei catalana prohibeix totalment l’ús de bales de goma com a instrument dissuasiu per a ser emprat en operacions d’antiavalots, els cossos policials espanyols han comès també la il·legalitat d’emprar aquest material prohibit contra la població catalana. I encara és l’hora que alguna autoritat hagi sortit a reconèixer aquesta il·legalitat i a demanar-ne disculpes.
 
6.Absència d’independència judicial i politització de la justícia. Si bé, al llarg d’aquests darrers 40 anys, l’exèrcit espanyol ha estat l’estament oficial que més ha canviat des del franquisme (OTAN, comandaments que parlen anglès, missions a l’estranger, relacions amb forces armades de països de tradició democràtica), la justícia és el que menys ho ha fet i el que, en general, menys es pot dir que s’ha adaptat als paràmetres habituals d’una societat democràtica. El ministre de justícia i el fiscal general actuals han arribat a ser reprovats pel congrés de diputats, sense que els hagi passat mai pel cap la possibilitat de dimitir del seu càrrec, circumstància que ja s’hauria produït en qualsevol altre país europeu. Un ministre de l’interior admet, amb tota naturalitat, que el fiscal “afina” certes acusacions contra càrrecs catalans i alguns jutges i fiscals adopten decisions que no els corresponen legalment o bé s’inventen delictes que no existeixin en l’ordenament jurídic vigent.

Les imatges de Sànchez i Cuixart exercint el seu lideratge, calmant la gent indignada davant el Departament d’Economia i cridant a un comportament pacífic desmenteixen, per exemple, les acusacions formals que els han dut a la presó. Dirigents pacífics, com el poble del qual formen part, estan empresonats el mateix dia que el govern del PP, partit que té prop de 900 investigats per corrupció, indulta sis corruptes. No és estrany, doncs, que Espanya figuri en el lloc 22 d’independència judicial a la UE dels 27. Avui, l’afirmació que tots els ciutadans són iguals davant la llei, aquí no se la creu ningú, perquè la justícia espanyola ha perdut tota credibilitat.
 
7.Sistema de partits estatals amarats de nacionalisme espanyol anticatalà. Els partits del règim (PP, PSOE i C’s) es tapen mútuament les vergonyes en la seva cursa d’espanyolisme galopant, en la qual tots lluiten per a no quedar desqualificats pel públic o per no arribar a la meta massa ressagats. A l’hora de la veritat, el PP es veu desbordat per C’s que el supera per la dreta i el PSOE, que ja va col·laborar amb la dictadura de Primo de Rivera que suprimí la Mancomunitat i perseguí qualsevol forma de catalanitat (política, cultural, lingüística, esportiva, etc), forma al costat del govern de Rajoy, incapaç de formular una sortida democràtica i valenta davant l’espiral anticatalana regnant. Així com, ara mateix, no hi ha diferències entre El País i La Razón, tampoc no n’hi ha entre PP i PSOE, amb l’agreujant que aquests que asseguren, amb un sentit de l’humor notable, “somos la izquierda”, són uns simples escolanets del partit governant fundat per franquistes, sense cap iniciativa pròpia. Podemos n’és l’excepció, cal reconèixer-ho, però si bé la seva actitud pública els dignifica i honora, el seu pes en la societat espanyola no li permet que albiri una majoria immediata a les seves posicions de respecte per Catalunya i de defensa del seu dret a decidir el futur.
 
8. Desaparició pública d’una progressia democràtica independent. Contràriament al que era habitual els primers anys de la transició, o més recentment, en el cas de la guerra d’Iraq, avui no hi ha un grup nombrós i destacat de personatges espanyols populars (intel·lectuals, cantants, actors, artistes, músics, escriptors, personatges mediàtics diversos, etc.) que tinguin el coratge públic de desmarcar-se de la deriva espanyola nacionalista, autoritària i anticatalana. Noms famosíssims, defensors de les causes nobles més minoritàries o exòtiques, acaben prenent partit contra Catalunya o bé, simplement, callant, quiets a casa, mentre aquí la gent és agredida físicament, les llibertats són retallades i gent pacífica és engarjolada. El seu progressisme és de pacotilla, ja que els pesa més el seu nacionalisme espanyol anticatalà que qualsevol altre valor. I no tenen cap mania a fer costat a les posicions més ràncies de l’espanyolisme, tot reproduint la cantarella habitual de tòpics anticatalans més ancestrals. Les poques veus honorables que, a Espanya, s’alcen denunciant la deriva espanyola actual mereixen el nostre respecte i el nostre agraïment.
 
9.Ús restrictiu del marc legal vigent contra Catalunya. La constitució espanyola de 1978 és el pretext utilitzat pels partits que n’apuntalen aquell règim per a desfermar la repressió contra els catalans i impedir una lectura més oberta, útil i democràtica del marc institucional vigent. Aquesta lectura, possible segons el criteri de reconeguts catedràtics i juristes, hauria permès la celebració d’un referèndum com el de l’1 d’octubre. Però està comprovat que la constitució va néixer per a fer possible un trànsit de la dictadura a la democràcia que impedís de passar comptes als franquistes pels seus crims. Al marge d’apel·lar a drets democràtics individuals, la constitució és l’expressió legal màxima d’una Espanya absolutament uniforme en tot allò que té una dimensió col·lectiva: uniformisme nacional, lingüístic, cultural i religiós. Espanya, doncs, ahir i avui continua sent al·lèrgica a la diversitat i defensora d’una sola nació, una sola llengua, una sola cultura i una sola religió.
 
10. Un cap d’estat només d’una part. El darrer posicionament del rei d’Espanya sembla haver fet cas de l’encertada consigna de la CUP: Viure és prendre partit. El rei ha pres partit contra Catalunya i a favor de l’Espanya rància i immodificable de sempre. I no cal donar-hi més tombs. El seu hipotètic paper mediador s’ha desfet en mil bocins i el seu capteniment estimula la catalanofòbia i dóna cobertura a la deriva autoritària. Ja ho sabíem, però els que encara tenien dubtes ara ja no en tenen. Un estat que només aspira a retenir-nos a cop de porra -i no per l’atractiu dels arguments- no mereix que en formem part. Amb Espanya, l’únic que els catalans podem fer és deixar-la per sempre, al seu ritme, els seus valors i les seves lleis.