La «desfachatez»

18 de maig de 2013
Volia parlar de Llanos de Luna, però em sembla poc pertinent tractar-la com un cas aïllat. La delegada del govern a Catalunya –no oblidem el càrrec, és la referència de l’executiu de Rajoy aquí- és un exemple d’una tendència molt més general. Si voleu, un exemple caricaturesc,  esquemàtic, barroer; No se m’acut millor qualificatiu per qui fa anàlisis econòmiques del tipus “els pijos són necessaris perquè compren coses”, ret homenatges als col·laboradors dels nazis o fa serrar dos dels tres pals de bandera de la nova comissaria de policia de la Verneda, a Barcelona, per penjar-hi només l’espanyola.

La delegada és només una mostra, i probablement no la més perillosa, de la “desfachatez” que ens assetja (crec que el terme en castellà és molt més indicatiu que qualsevol traducció). M’estic referint a un desvergonyiment creixent de la dreta espanyola, decidida a reimplantar un model polític, social i econòmic molt determinat. Des del punt de vista polític, ja ho hem comentat reiteradament: parlem de la recentralització empedreïda –amb brots patètics com el LAPAO o la prohibició de dir “País Valencià”- i de la criminalització de tota dissidència amb el recurs maldestre i antiquat de la comparació amb ETA.

La contraofensiva social és igualment agressiva. Està constituïda de modificacions legals com les restriccions previstes a l’avortament o la Llei Wert que, no ho oblidem, més enllà de la voluntat uniformitzadora lingüística, planteja una sèrie de mesures que aprofundiran la divisió social de les escoles; i també es fa visible aquesta tendència en les presumptes “patinades” verbals, com els tuits de diputats rient de la gent que és a l’atur, o les declaracions de Dolores de Cospedal atacant els desnonats. O els recels de diaris com La Razón o ABC quan s’anuncia la primera clonació d’embrions.

En tercer lloc, podem parlar de la deriva econòmica. En aquest aspecte, tanmateix, el govern central pot trobar aliats i excuses en altres àmbits,  especialment a Europa. I, de moment, no sembla que l’evidència de la falta de resultats pugui provocar un gir de la tendència, aquesta idolatria de l’austeritat. La conseqüència, conscient o inconscient, és que Espanya ja apareix, en els informes de l’OCDE, com el país amb un diferencial superior entre rics i pobres.  Ens acostem perillosament a la defunció de la mesocràcia que ha garantit l’estabilitat social fins ara.  No sé on ens portarà tanta “desfachatez”.