Quim Torra i Pla és el Molt Honorable 131è President de la Generalitat. Va ser escollit pel Parlament de Catalunya el maig del 2018, amb el suport de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, i l'abstenció de la CUP. Quim Torra va concórrer a les eleccions del 2017 en la llista del President encapçalada per Carles Puigdemont i amb la promesa electoral que tornaria de l'exili si les guanyava –Si vols que torni el President, vota el President.

Però la investidura de Puigdemont no va ser i, després, van venir els intents d'investir Jordi Sánchez o Jordi Turull, a qui l'abstenció de la CUP va impedir personar-se davant del Tribunal Suprem com a President electe abans de tornar a ser empresonat, juntament amb Romeva, Rull, Forcadell i Bassa.

Tot això que és tan sabut ho recordo per subratllar el compromís polític i patriòtic del president Quim Torra. La seva trajectòria l'avala com un personatge romàntic, fidel a unes idees polítiques que ha sustentat com a historiador, editor i escriptor. Torra és un idealista que s'ha ficat en política per conviccions emocionals i és l'antítesi d'un militant de base, d'un professional bregat en les tàctiques internes dels partits, de les interioritats dels engranatges de poder i contrapoder i, també, allunyat de la real politik que tan sovint anteposa el "poder fer" amb el "voler fer".

La seva trajectòria explica aquesta militància més associativa i reivindicativa, que no orgànica. Un dels seus primers posicionaments polítics públics va ser el suport a Reagrupament (2009), l'escissió d'ERC comandada per Joan Carretero, que abjurava, sobretot, dels pactes amb PSC i ICV. Va ser també president de Sobirania i Justícia (2011-2014), director de la Revista de Catalunya, membre de l'ANC i vicepresident d'Òmnium Cultural, la qual presidí en substitució de Muriel Casals per un període breu (2017). A la llista del President hi arriba com a independent, després d'ocupar en l'anterior legislatura el càrrec de director al Centre d'Estudis Contemporanis (CETC), sota la comandància del conseller Raül Romeva.

Aquesta mena de compromís moral amb Catalunya és el que l'obliga a acceptar ser candidat a la presidència quan li ho demanen. Ve d'ocupar el número 11 de la llista per Barcelona, per darrere de pesos pesants com Laura Borràs, Elsa Artadi o els consellers empresonats. I es troba amb un govern decidit pels equilibris de la coalició en què no pot escollir cap dels seus consellers.

Aquesta ha estat una de les principals devaluacions de la presidència de la Generalitat de les dues últimes legislatures, però no és atribuïble només a Quim Torra. El seu antecessor, Carles Puigdemont, també es va veure forçat a acceptar un repartiment de conselleries decidit entre Artur Mas i Oriol Junqueras. I també venia de ser un recanvi, el número 4 de la llista de Junts pel Sí de Girona.

Des de llavors, però, el president ha estat l'home de palla de Puigdemont al Palau. L'última evidència que la direcció estratègica del govern es comanda des de Waterloo ha estat la remodelació exprés de l'executiu. Va començar amb l'adhesió pública i orquestrada a través de les xarxes de la marxa dels consellers del PDECat a la formació de Junts, a excepció d'Àngels Chacón.

Si dimarts, la consellera de Presidència i portaveu, Meritxell Budó, assegurava que aquesta decisió no afectava l'executiu, dijous el President consumava el cessament de Chacón, Villalonga i Buch. Si una cosa resulta òbvia, és que les raons esgrimides són poc més que cosmètiques i maquillen malament la defenestració del PDECat. Chacón sona de fa dies com una de les figures fortes del partit exconvergent i destacava per la seva bona feina en la cartera d'Empresa; una de les més afectades per la crisi de la Covid-19.

Les altres dues baixes són col·laterals, però no tenen la mateixa lectura. La titular de cultura era independent i fàcilment reemplaçable. El cessament de Miquel Buch –que curiosament va ser un dels primers a estripar el carnet– és l'únic que representa una decisió més personal del president Torra: substituir una de les peces que més incomoditat li han provocat com a President per la seva gestió dels Mossos durant les protestes de l'1 d'octubre. Una gesta (petita) per a la història, però Torra és historiador, aquestes coses pesen i era un cop d'autoritat que tenia al seu abast.

La lenta devaluació de la Presidència de la Generalitat encara no s'ha acabat. La remodelació allarga la legislatura, tot i que el mateix Quim Torra la va donar per esgotada el 29 de gener en una compareixença institucional al Palau de la Generalitat, i dóna símptomes de respondre més a l'estratègia electoralista del nou partit de Puigdemont que a la lleialtat cap a la institució: guanyar temps per engreixar la maquinària electoral i desgastar el principal soci i adversari, que és ERC.

Això seria legítim si el president mantingués la principal atribució que té a les seves mans: convocar eleccions. Però la vista al Tribunal Superem el proper 17 de setembre pot arrabassar-li en ser inhabilitat per desobediència; circumstància que deixaria el calendari electoral en mans de la justícia espanyola.

Ha de ser el Tribunal de la repressió qui fixi la data de les noves eleccions? La presidència de la Generalitat ha anat lligada a la repressió. Deu dels dotze darrers presidents han estat processats, des d'Enric Prat de la Riba fins a Puigdemont, a excepció de Pasqual Maragall i José Montilla. La inhabilitació de Quim Torra l'entroncarà amb aquesta herència, però valdrà la pena preguntar-se, en perspectiva històrica, si l'única institució que va mantenir la legitimitat republicana amb el restabliment de Josep Tarradellas com a president, abans fins i tot de la Constitució, mereix que acabi sent encara més devaluada per la guerra per qui acaba encapçalant l'hegemonia de l'independentisme, encara que aquest exercici resti més que no pas sumi.