Hi ha un sector, ampli, de l'esquerra espanyola que s'ha enfurismat amb la derrota dels pressupostos generals de Sánchez al Parlament. Seguint una narrativa molt ben coordinada, acusen l'independentisme de preferir un govern de l'extrema dreta amb una lògica de 'com pitjor millor'. No deixa de ser sorprenent, perquè fa vuit mesos els mateixos grups van votar sense cap contrapartida una moció de censura amb voluntat de canviar de rasant i obrir un escenari polític nou. Fou un gest valent i decidit, però és poc realista esperar que l'independentisme enmig d'una crisi tan profunda com la que vivim, donaria un xec en blanc indefinit i regalaria els seus vots al Parlament espanyol al govern del PSOE només per l'amenaça que l'alternativa seria pitjor.

És cert, l'alternativa és molt pitjor, però acceptar aquesta lògica posa l'independentisme en una posició de feblesa estratègica sine die que no té gaire sentit acceptar. Perquè mentrestant el govern 'amic' no només no ha pressionat per corregir la posició absolutament aberrant de la fiscalia i de l'advocacia de l'estat, sinó que ha organitzat una secretaria i una gran campanya de relacions públiques internacional per defensar la lògica de la repressió que va posar en marxa el PP. Perquè al remat Sánchez ha preferit arriscar el poder i anar a eleccions abans que mantenir-se en la línia del diàleg i la solució política. La pressió ambiental, de la dreta política i mediàtica, començant per la que hi ha dins del PSOE, ha sigut suficient per fer girar la posició a un líder que actua sempre en una lògica estrictament de curt termini.

En el fons, però, el que és important és que els qui s'esquinçaven les vestidures aquests dies no veuen, o no volen veure la profunditat de la crisi constitucional que hi ha a l'estat espanyol. El govern de la Generalitat, la presidenta del Parlament i els líders de les principals entitats cíviques de Catalunya estan sent processats per rebel·lió el 2019, com si estiguéssim encara als anys 30, quan els conflictes polítics es resolien d'una altra manera. I la majoria parlamentària i social catalana insisteix, un cop i un altre, que no cap a l'actual arquitectura constitucional espanyola.

I aquesta crisi hi seguirà sent l'endemà de les eleccions amb què tàcticament Sánchez intenta millorar la seva posició. I l'endemà de la sentència, agreujada i tot. I l'endemà del 155 que vol aplicar la dreta espanyola, o del 155 light que aplicaria el PSOE si finalment aconsegueix pactar amb Ciutadans. Quan s'acabin totes les jugades d'escacs a les que ha quedat reduïda la política darrerament, els problemes de fons hi seguiran sent. Caldria –ai- molta mirada llarga i alçada de mires per entendre que tot plegat és un problema estructural. Els carrers de Barcelona aquest dissabte ho recordaven a qui encara hi vulgui sentir.