Era sopar i just quan acabaven els informatius, tots cap al carrer. Els iaios amb la cadira plegable i nosaltres darrere amb la pilota. Des de Sant Joan que els veïns de Montgat s’havien instal·lat a la casa del poble. Havien passat molts mesos des de l’última visita. I el meu avi i el tiet Quimet tenien moltes històries acumulades per explicar-se. Les batalletes del passat i allò de posar ordre a la política del present. “Estem perduts, això és un desastre i si els tingués davant els diria unes quantes veritats a la cara”. Durant un temps, fins i tot, els hi va donar per escriure cartes al president Pujol. El mateix ritual totes les nits d’estiu, fos dilluns o fos dissabte. No hi havia festius. La serenor, l’airet fresquet i el silenci només trencat pel xiuxiueig d’aquells dos homes que des de la porta de casa arreglaven el món.

Quines nits i quants records. Sortir a la fresca feia olor de vacances i convidava a converses fins passada la mitjanit. La conversa, sí. Allò que es feia abans que aparegués el mòbil i Netflix. Parlar del temps quan ningú imaginava el canvi climàtic, de les manifestacions quan la societat estava desperta, de les crisis econòmiques quan no eren endèmiques, de les dretes i les esquerres quan encara no eren el mateix. Potser en aquells temps hi havia més qüestions que parlar. O només és que ara preferim mirar cap a un altre costat i evitar converses profundes per fer allò de qui dia passa any empeny. Tot més fàcil, o tot més suportable.

Quin ensurt quan aquesta setmana va córrer la notícia falsa que l’Ajuntament de Barcelona volia sancionar aquells que sortissin a la fresca. Un error descomunal de ser veritat i una missió impossible tenint en compte que mai he vist a ningú prenent la fresca a la ciutat. Almenys el que els que som de poble entenem com treure les cadires al carrer i conversar de tot i de res. Ves a saber d’on va sortir l’invent. El titular en si ja generava tots els dubtes. I és que si a la ciutat ja és inexistent, als petits municipis cada cop és menys comú. Perquè amb els aparells d’aire condicionat hi ha nits que es passen millor a casa que al carrer, perquè les nits d’estiu hi ha oferta d’oci de tota mena, per la tele i el mòbil, i perquè sí que podem evitar saludar al veí millor que millor.

Ara sovintegen més els grups de joves bevent als portals, les terrasses plenes de gom a gom, les baralles i els crits. Haver de tancar portes i finestres a ple estiu per no sentir tots els sorolls de l’auca. La democratització del carrer que ens ha portat a la dictadura dels que més molesten. Els camions de les escombraries que rebenten l’espai sonor, els tubs d’escapament de les motos que superen qualsevol límit legal i els cotxes que es mengen les bandes rugoses per tornar a prémer l’accelerador tot seguit. Ara toca aïllar-se del món per dormir tranquil. Defugir de temes polèmics per descansar millor. Pensar poc i parlar menys. I jo, què voleu que us digui, que trobo a faltar el soroll de les converses profundes i de les que no ho són tant. I més sancions per trencar el silenci que és de tots.