La gravetat dels escàndols de corrupció que assetgen la direcció del PP i, per tant, Mariano Rajoy, sumats a la negativa a acceptar els resultats del 21-D i actuar en conseqüència (és a dir, obrint un procés de negociació amb les formacions independentistes), ho han accelerat tot. I accelerar-ho tot, quan de Soraya Sáenz de Santamaría es tracta, vol dir buscar sortides polítiques a través dels tribunals. Així les coses, hi ha pocs dubtes que el Tribunal Constitucional admetrà a tràmit aquest dissabte, en el seu ple extraordinari, el recurs del govern espanyol contra el ple d'investidura de Carles Puigdemont. Això implicarà la suspensió automàtica del ple de dimarts, si convé per la força.

Un cop més tornarem a l'escenari del 27-O i, de nou, i en una segona oportunitat de les que van comptades, els polítics independentistes hauran de triar entre recular i posar damunt la taula un altre nom o desafiar l'Estat. Ho hauran de fer sabent que ja no hi ha terme mig i que el desafiament haurà de ser amb totes les conseqüències. És contradictori acceptar que Rajoy obri la legislatura vetant el candidat amb més suports i pensar que qualsevol altre president podrà dedicar-se a “fer República”, desafiar els aparells de l'Estat i recuperar, com si res, estructures qüestionades per l'espanyolisme, com ara les delegacions a l'exterior o el Diplocat. Tampoc sembla responsable forçar la mesa del Parlament a jugar-se-la (i assumir-ne les conseqüències penals) i forçar un ple per investir un president a distància que no estigui disposat a tornar al país per liderar un moviment independentista que haurà de tenir un to insurreccional.

Rajoy passa, amb raó, per ser un dirigent conservador amb tendència a esperar a que tot s'acabi resolent per decantació. Políticament, no arrisca però, jurídicament, i posant-se en mans de Sáenz de Santamaría, ara juga fort. Ho ha fet amb el suport acrític de Ciutadans i del PSOE. Uns i altres, per cert, fa mesos que s'esgargamellaven quan s'obviava l'opinió dels lletrats del Parlament i del Consell de Garanties Estatutàries quan es tractava de desbordar la legalitat espanyola i ara, en canvi, callen quan es fa el mateix amb el Consell d'Estat, malgrat que, precisament, es tracta de preservar-la. Per arraconar l'independentisme, Rajoy força al màxim la legalitat violentant l'estat de dret per defensar l'estat de dret. Ho hem vist ara amb el Consell d'Estat i el TC, però abans amb la Fiscalia i el delicte de rebel·lió o l'"operació Catalunya".

En aquesta lògica, l'independentisme, que es mou en un context de tensions internes també dins dels mateixos partits, corre el risc de seguir cometent errors de càlcul. Els errors que van portar a creure que la policia no s'atreviria a retirar urnes i atonyinar gent als col·legis l'1-O, que Rajoy no podria explicar a Europa que suprimia una autonomia després d'unes hores de debat al Senat, que no s'empresonarien els líders i que no vetaria la investidura del candidat amb més suports. Des de les eleccions del 21-D s'ha volgut creure que, “desescalant” i rebaixant la tensió, la situació dels presos milloraria i que la pressió es rebaixaria. L'entorn de Puigdemont de fet, estava convençut al desembre que si el republicanisme mantenia la majoria absoluta, Oriol Junqueras i la resta sortirien de la presó i seria possible pactar el retorn del president per ser investit.

Rajoy no es mou de la duresa i, per tant, no està ni molt menys garantit que la no investidura de Puigdemont i el no acatament de les decisions del TC impliqui la convocatòria d'unes noves eleccions, que d'altra banda podrien seguir sense resoldre res. El govern espanyol no s'arriscarà a que un descens de la participació reforci la majoria independentista. Més enllà que ens divertim per unes hores amb relats màgics o bravates que, com les mentides piadoses de campanya, tenen les potes curtes, la disjuntiva que planteja el veto a Puigdemont és ara més clara. Dues opcions: es paga el preu que posa Rajoy a la recuperació de les institucions autonòmiques o el republicanisme s'ho juga a tot (el desplegament de la República amb el retorn del president) o res (allargar el 155).