Cal continuar insistint en la identificació de la dislèxia en tots els nens i nenes en la infància. Com diu la investigadora Dra. Luz Rello "Hay que salir del armario de la dislèxia".

La dislèxia és un trastorn de l'aprenentatge que afecta les habilitats per la fluïdesa de la lectura i l'escriptura, en absència d'alteracions neurològiques i/o sensorials. Dislèxia prové del grec: dis, dificultat/anomalia, i lèxia, parla o dicció. Afecta entre el 4-10% de la població i per tant, és molt freqüent i encara tardanament identificat o poc acompanyat i comprés. Cal doncs normalitzat aquesta disfunció igual que diem que tenim miopia. Si no acompanyem precoçment a les persones amb dislèxia aquestes tindran conseqüències en el benestar emocional i en la inserció laboral i la socialització de les persones.

El més recent Manual Diagnòstic i estadístic de Trastorns de Salut Mental (DSM-V) tipifica amb claredat la dislèxia com un trastorn de base neurobiològica dins els trastorns específics d'aprenentatge.

Catalunya i Espanya presenten una taxa d'abandonament escolar molt alta comparativament a estats i regions de característiques similars.

Evidentment els factors són múltiples però la necessitat d'un abordatge interdisciplinari i universal dels trastorns de l'aprenentatge, que ha d'incloure les disfuncions del desenvolupament, la dislèxia és una de les causes. Dins d'aquests la dislèxia i el TDAH (trastorn amb dèficit atencional amb hiperactivitat) són les més prevalents.

Estudis d'investigació publicats indiquen que hi ha una base genètica que condiciona unes diferents connexions cerebrals, especialment en les àrees vinculades al llenguatge.

Les persones amb dislèxia tenen dificultats per la consciència fonològica, la memòria verbal i la velocitat de processament verbal. La dislèxia s'associa, amb freqüència, amb diferents altres disfuncions del neurodesenvolupament.

Un 40% dels alumnes amb dislèxia tenen dèficit d'atenció i un 40% acalcúlia. Estudis recents publicats de l'Institut de Recerca de l'Hospital de Vall Hebron indiquen una classe base genètica de les disfuncions del neurodesenvolupament. Els fills de pares dislèxics tenen 8 vegades més possibilitats de tenir dislèxia.

La llei d'Educació de Catalunya (2009) impulsa els instruments d'identificació, avaluació i diagnòstics dels factors d'èxit escolar. L'any 2011 el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya va iniciar un protocol de detecció i actuació de la dislèxia en l'àmbit educatiu (consensuat amb el Col·legi de Logopedes de Catalunya). En realitat els aspectes socials i de salut són complementaris als educatius per aconseguir millorar l'equitat en el procés d'aprenentatge.

La Dra. Rello (Madrid, 1984), lingüista, experta en dislèxia, ha ajudat la divulgació social de les bases científiques. Ella, a més, aporta el seu testimoni personal, de persona amb dislèxia, que va haver de superar els obstacles.

Jove investigadora madrilenya. Doctorada a la Pompeu Fabra, amb diferents reconeixements nacionals i internacionals. Està aportant instruments tecnològics (apps, videojocs...) per fer fàcil, accessible i lúdic el diagnòstic precoç de la dislèxia.

L'any 2015 creà l'empresa social Change Dyslexia i la starup Cookie Cloud, teràpies amb incorporació de TICs, computació que accelerin els canvis per millorar la lectoescriptura.
Actualment viu a USA continuant la recerca, la transferència i la divulgació social del fenomen de la dislèxia. El proper setembre (26, 27 i 28 Setembre) participarà a la Universitat de VIC-Central de Catalunya en les Jornades TIC Salut i Social.

Cal posar el coneixement científic al servei de la normalització d'aquesta disfunció, per nens i nenes, per pares i mares, mestres, pediatres, infermeres pediàtriques, professionals de la cura d'infants,... però també en molts altres àmbits que generen opinió.

Cal divulgar la dislèxia fins a poder normalitzar-la i treure'n l'estigma. Apostar decididament per a la prevenció del fracàs escolar, del fracàs social i malestar emocional. També entre els adults. Estudis en curs liderats pel Dr. Miquel Casas (Institut Recerca Hospital de Vall Hebron) ens indiquen que entre les persones que no aproven el carnet de conduir hi ha adults no diagnosticats de dislèxia o sense tractaments adequats. També entre els joves i adults amb dificultats d'ocupabilitat la dislèxia i el TDAH són molt freqüents. O entre els que perden el carnet per punts.

Darrere dels nens "lents", "ganduls", "apàtics", "tontos", "diferents" en ocasions només hi ha una disfunció del neurodesenvolupament com la dislèxia que pot ser acompanyat, amb èxit, si la identifiquem aviat (màxim 4-5 anys) i el treball és multidisciplinar amb la família, l'escola i l'entorn.

Estem obligats a articular un programa per a tots els nens i nenes, durant els primers anys de vida, a l'inici de l'escolarització. Cribatge universal simple de la dislèxia, en totes les seves gradacions i associacions a altres disfuncions del neurodesenvolupament. Serà única manera de minimitzar les desigualtats per raó de tipus d'escola o família o renda familiar. I garantir l'adequada intervenció amb els professionals que ho requereixin i el suport als pares.
Encara hi ha qui considera que és un error posar etiquetes a nens petits. Al contrari només la identificació precoç permet que no esdevingui un trastorn "discapacitant". Òbviament cal individualitzar cada persona i les seves circumstàncies. Igual que és impossible qüestionar el cribatge de dèficits auditius o visuals, igual en la dislèxia.

Els propis pares amb els serveis de pediatria identifiquen signes d'alerta en moltes ocasions. I seran els docents que corroboraran la identificació de la dislèxia i de les seves variants. Avui la vulnerabilitat social és clarament un factor pronòstic negatiu pels nens amb disfuncions del neurodesenvolupamnt. Només una acció concertada educativa, social i de salut permetrà canvis sòlids per les persones amb dislèxia.