N'hi ha hagut prou amb una mitja rialla, un parell de declaracions d'intencions d'allò més vagues i el nomenament d'un trepa com Enric Millo com a nou Virrei a Catalunya perquè la paraula diàleg torni a estar de moda. I malgrat les constants envestides polítiques i judicials (hi ha diferència?) contra l'independentisme, la possibilitat de l'encaix definitiu de Catalunya dins d'aquesta Espanya ha tornat a ocupar una posició central en alguns cenacles.

Com a mínim això és el que han reproduït bona part dels mitjans i la majoria dels opinadors de l'establishment a Catalunya. I ho han fet contraposant la duresa (la mala educació, diria jo) de Llanos de Luna amb una presumpta empatia de Millo davant els reptes del país. I, segurament pensant que som babaus, s'han tret de la màniga una mesura de bona voluntat per demostrar que això del diàleg és seriós: convocar un Consell de Ministres a Barcelona. I tant, home! Com feia Franco quan necessitava posar en marxa la seva "Operació Catalunya". Amb Rajoy i Soraya recitant Verdaguer, Espriu o Maragall abans de destacar, co m sempre, el caràcter emprenedor dels catalans!

Segur, però, que el poema recitat no serà l'"Oda a Espanya". Tan segur com que Millo no desencallarà tot aquest embolic abans que les granotes criïn pèl. Com escrivia fa uns dies el subdirector de Nació Digital, Ferran Casas, "Enric Millo és un polític professional". Un polític que, d'escolà de Duran i Lleida, va ser capaç de convertir-se, de la nit al dia, en líder de l'ala sobiranista d'Unió (aquella va ser la nit que li van anunciar que no aniria a les llistes i que, per tant, no seria diputat).

I posteriorment, després de festejar amb ERC i rebre les carabasses de Joan Puigcercós, va anar de bracet de Josep Piqué a fer el gir catalanista del PP. I enterrat aquest gir impossible, el seu instint de supervivència el va fer abraçar amb entusiasme els anys de la política més reaccionària, corrupta i anticatalana del partit fundat per Manuel Fraga. I així, fins avui. Ja ho diuen, qui dia passa, any empeny...

L'operació diàleg, però, aquesta vegada camina paral·lela a una altra campanya que es va repetint de manera periòdica. És aquella que ens intenta fer creure per terra, mar i aire que no som prous, que el suflé ha baixat, que l'independentisme perd pistonada, que hi ha cansament... I que, per tant, cal fer un pas enrere (no pas per agafar impuls) fins a tenir més consens.

I ens ho diuen des de fora, però sobretot des de dins de les files sobiranistes els mateixos que, paradoxalment, critiquen des de les seves tribunes qualsevol iniciativa destinada a eixamplar la base social favorable a l'emancipació nacional. I sense descans van reiterant, any rere any, un mantra que la realitat sempre acaba desmentint. I si ahir els va servir per qüestionar dia sí dia també la viabilitat de la consulta del 9N (abans de convertir-se en el procés participatiu), avui l'utilitzen per posar pals a les rodes al referèndum previst per al setembre del 2017. Per posar pals a les rodes, en definitiva, al govern liderat per Puigdemont i Junqueras que l'ha de fer possible.