Avui, en el #DiaDeLaDonaTreballadora, podria reflexionar sobre el prostíbul de nines que s’han inaugurat a Barcelona o la noia a qui no van contractar en una joieria de la ciutat a causa del seu sobrepès, tot i tenir un currículum brillant (acudit fàcil, ho reconec). També podria afegir més llenya al tema del diputat masclista i les seves afirmacions sobre el sexe dèbil o al de l’autobús amb propaganda homòfoba dels Hazte Oír (que ja podrien fer pinya i dir-se Háztelo Mirar)... Però no.

Com he dit tantes vegades, no em considero feminista. Respecto i entenc la postura de qui ho és, però no crec que per ser dona hagi de reivindicar, sí o sí, el meu gènere amb més intensitat que l’aliè. (Seria una postura molt simplista. Crec jo, vaja. Igual que les afirmacions absolutistes del tipus “tots els homes són...”) Ara, si alguna cosa accepto considerar-me és infantilista (encara que sona fatal). En primer lloc, perquè si eduquem en la diversitat i el respecte, feina feta. I en segon, perquè, d’acord: les fèmines som considerades dèbils i inferiors en moltes situacions i moments al llarg de la nostra vida... Però la canalla, més. Ells sí que estan indefensos i necessiten que els protegim. Sobretot de nosaltres, els adults. “MaPares” inclosos.  

I amb aquella solemnitat d’El Petit Príncep quan deia allò d’“Enfants! Faites attention aux baobabs!”, us demano un favor, amics, coneguts i saludats: no li doneu dolços al meu fill. I sé que corro el risc de semblar una talibana de la vida sana (rodolí). Una servidora: la que es gastava els diners del raspall de missa en xuxes (quan valien una pela i amb un duro te’n podies comprar cinc); la que té més empastaments que queixals, i la que només de pensar en la fusió de Pantera Rosa i Donut (el Damian de la rebosteria industrial) li agafen ganes d’orxegar... Sí, jo: la mare que el va parir.  

Que molt bé la cavalcada de Reis, el Tió, el Sant Medir, els aniversaris... Que un dia és un dia. Però (mentida!): és un darrere l’altre. Volem nens pacients, tranquils, atents... I els atipem (o permetem que s’atipin) de caramels, batuts, sucs, xocolata i galetes com si no hi hagués demà! Total, ja faran dietes, “detox” i plans per deixar el sucre i la “fast food” quan siguin grans, oi? (Grans, en tots els sentits.) D’alguna cosa hem de morir, dieu alguns. Doncs apa, us dic jo. Per mi podeu anar tirant cap al clot, i, de camí, no us oblideu d’agafar (tots) els números per la grossa (la que sigui: obesitat, diabetis, angina de pit, etc.). Però, mentrestant, no li doneu dolços al meu fill. Si us plau. Gràcies.