Mira que bé: sembla que Uma Thurman no s'ha operat. I què? Sí que s'han fet una cara nova Demi Moore, Nicole Kidman, Renée Zellweger, Melanie Griffith, Geena Davis, Courteney Cox, Meg Ryan i tantes altres.

Que dimarts passat el Twitter s'omplís de burles sobre el canvi d'Uma no m'estranya: al Twitter la crueltat sempre cotitza a l'alça, per desgràcia. Però em fa l'efecte que, almenys entre les dones, la sensació predominant va ser la consternació. Ens va envair un plany molt proper a l'autocompassió. No ens en burlàvem, de l'Uma: ens hi vèiem retratades. I el que vèiem ens feia por.

Bona part de les dones que avui tenim més de quaranta anys vam créixer enganyades. Estàvem convençudes que la igualtat ja era un fet, una batalla guanyada. El feminisme dels seixanta i setanta havia fet molta feina i nosaltres ens trobàvem el camí adobat. Ja no ens calia ser feministes: aquelles eren reivindicacions més que assolides. Llavors la idea de les quotes de discriminació positiva ens hauria fet riure: a nosaltres ens valorarien per bones, no pas per dones, on vas a parar.

L'aterratge a la realitat va ser dur, molt dur. No només se'ns valorava menys perquè érem dones, sinó que el que més es valorava de nosaltres (que, a diferència de les nostres mares, teníem carreres i doctorats i màsters i mil proves de la nostra capacitat intel·lectual) era que estiguéssim bones.

No ens hem quedat de braços plegats. Cadascuna a la nostra manera, hem intentat lluitar contra una societat que ens expulsava i ens maltractava. Hem fet articles, llibres, xerrades, manifestacions. Però l'enemic ha anat sofisticant les seves armes, i no ha acabat de desaparèixer mai.  

Cada vegada que veiem una actriu de Hollywood que es deforma la cara per encaixar en una societat malalta, ho vivim com una derrota. Ens causa més dolor que una operació quirúrgica sense anestèsia. I pensem que tenim sort de no ser famoses ni milionàries i de no viure de la pròpia imatge, que tenim sort de no haver-nos ni tan sols de plantejar el dilema de la cirurgia estètica. Perquè, si tinguéssim l'oportunitat tan a mà com aquestes pobres dones riques, potser decidiríem –en un moment de debilitat– que uns petits retocs tampoc fan mal a ningú. Potser acabaríem perdent la guerra.