Assegut al balcó a punt per començar a escriure. Full en blanc a la pantalla i gaudint de ser envoltat per una espessa boira d'aquella que únicament un Partagas Robusto pot oferir. Aroma a Cuba i la gent de "Buena Vista Social Club" posant aquella sonoritat botana hereva del recipient de fusta dels destil·lats. Miro al cel i prenc consciència de la immensitat de l'univers, de la grandesa del cel, del diminut globus terraqui, de la petitesa de l'ésser humà i de la insignificança d'un sol individu, el JO. Sí, aquest JO de la primera persona al qual donem prioritat. Aquest egocèntric, omnipresent i totpoderós, JO. Em pregunto, però qui sóc JO? Qui collons sóc sense tu, nosaltres, vosaltres, tots? Ho tinc clar: res. Us necessito, em necessiteu, ens necessitem. Però, davant la virulent preponderància de l'actual JO enfront els altres, ara veig el got mig buit, el got del pessimista; vés a saber tal vegada del realista.

De sobte em trobo mirant fixament el got de cristall al costat del portàtil. Llueix amb elegància el color sang d'un bon caldo fins a la meitat. I em nego el pessimisme encara que sigui realista i, esperançat en la racionalitat de l'ésser humà, el veig mig ple; potser cometent pecat d'optimista. De sobte, i transportat per la màgia que la nit ofereix a un noctàmbul més avesat a Lucifers i diablesses que a àngels i princeses diürnes, quedo embadalit per la màgia del got. L'observo amb la mateixa mirada del descobridor davant la troballa. I no, no és només blanc o negre com la dita ens l'ha presentat sempre. Acabo de ser conscient de la fal·làcia del got; del got de l'optimista i el pessimista.

D'una revolada penso com un emprenedor i ja friso per omplir la meitat que queda o em surt l'emprenyador que porto dins veient que el puc moure i esquitxar la pantalla. Puc pensar com un conformista que no serà capaç d'omplir-lo més o convertir-me en violent tot trencant-lo d'un cop de puny. "Si em passo amb la quantitat de líquid, vessarà"; guaita!, el catastrofista. "Aquesta aigua vermella està contaminada!" exclama l'ecologista. Aquell..."Ufff!, ara l'haig d'omplir" del gandul o el "en vols més?" del solidari sempre disposat a ajudar. "Quan costaria aquesta copa al Celler de Can Roca?" pregunta l'avar mentre ràpidament ressona el típic "i la companyia quin preu té?" de l'hiperactiu social. Si em comporto com un poruc penso en les conseqüències de tragar-m'ho tot d'un sol cop amb la que ja porto a sobre o confirmo que tot fent cas a la dona hauria de ser responsable i no veure més. Calla!, mentre escrivia l'aprofitat se l'ha begut i el lladre s'ha endut fins i tot el got.

Resto contemplatiu i m'adono de la gran veritat: allò important no és el que m'ensenya. El veritablement important és el que hi veig. I segons el dia, no hi veig el mateix. Canvia ell o canvio jo?