Les reaccions a la mort d'Heribert Barrera han anat de l'elogi acrític a l'atac frontal i a voltes demagògic. Qui més qui menys, però, tothom ha coincidit a definir-lo com una personalitat referencial de l'independentisme. Una afirmació com a mínim arriscada, perquè Barrera va ser un independentista d'última hora. La major part de la seva vida va militar, això sí, en el nacionalisme. Va ser un català de socarrel. Però de catalans de socarrel que no consideren necessari que aquest país disposi d'un estat propi n'hi ha a grapats. Que al final dels seus dies acabés abraçant la causa sobiranista és un bon senyal pels partidaris de la independència. Però això no ens hauria de fer oblidar el global d'una trajectòria més que qüestionable.
A Barrera li podem reconèixer mèrits notables en la lluita per les llibertats de Catalunya. Per exemple, oposar-se a la Constitució espanyola. Va ser l'únic diputat català que ho feu, i això només ja li ha de valer un reconeixement important. Però pel que fa a l'independentisme va ser un convers d'última hora. I com a tal, va fer gala de la fe abrandada que professen alguns conversos, aquella que, de vegades, amaga cert oportunisme. Com recordava recentment l'exconseller Josep Huguet, Barrera va declarar-se obertament sobiranista quan ja no tenia responsabilitats a ERC, una formació que, sota el seu lideratge, mai no va passar de federalista. El seu gir va fer-se explícit no fa gaire més de deu anys, i va ser un dels arguments de pes que emprà en contra d'un moviment estratègic del seu partit que ell mai hauria avalat: el pacte de govern amb el PSC i ICV. És en aquest context d'esmena a la línia oficial republicana que cal entendre les lamentables declaracions de tall xenòfob que va realitzar l'any 2001. Amb el temps, Barrera acabaria avalant el Reagrupament de Joan Carretero i atiant el conflicte al seu propi partit, per bé que mai va deixar de militar-hi. Sense posar en dubte que la seva transició del nacionalisme a l'independentisme fos sincera, el cert és que va estar farcida de moviments força interessats.
Per tot plegat, l'independentisme s'hauria de plantejar si de debò vol erigir Heribert Barrera en un referent inqüestionable. Potser millor tenir-lo en compte com allò que va ser: un patriota que va mantenir-se fidel a Catalunya durant tot un segle i va acabar evolucionant cap al sobiranisme, però també, no ho oblidem, cap a posicions racistes i dretoses. A l'hora de cercar en qui emmirallar-se, potser fora millor que els independentistes es fixessin en altres referents més lògics. Per exemple, en els primers separatistes de l'Estat Català d'en Macià, o en els qui van caure amb en Jaume Compte i els militants del Partit Català Proletari defensant el CADCI l'any 34. Millor reivindicar Xirinacs, o la gent del PSAN i dels Nacionalistes d'Esquerra, que van quedar-se sols demanant la independència durant la Transició, en un moment en què ningú no hi creia. Quan tot això passava, Barrera hi era, però era a una altra banda, potser mirant-s'ho amb simpatia, però sense apostar-hi. Amb una trajectòria com aquesta, doncs, no ens hauria de sorprendre que la seva figura hagi esdevingut un tòtem per a aquest nou sobiranisme tan cridaner que, a l'hora de la veritat, acaba alimentant el sac de vots del regionalisme ben entès. Ja sabem que els falsos conversos sempre idolatren al company de fe més exaltada.