Aviat farà ja vint anys que Francesc Ferrer i Gironès va publicar Catalanofòbia. Història del pensament anticatalà (2000), obra que complementava La persecució política de la llengua catalana (1985), fa més de tres dècades. En un i altre lloc pot fer-se un seguiment de les actituds anticatalanes expressades en el si de la societat espanyola, al llarg de la història, una part important de les quals en forma de lleis, normes i decrets, destinats a reprimir l’ús del català o l’expressió pública de la identitat nacional en determinats àmbits públics. A aquests llibres ja clàssics, caldria afegir-n’hi un altre de capdavanter, en aquest cas de Josep Huguet, titulat Cornuts i pagar el beure (1999), al qual seguiren altres obres similars de diversos autors. El llibre d’Huguet és un recorregut apassionant pels mitjans de comunicació espanyols on es recullen afirmacions de polítics destacats, editorials periodístics i articles d’opinió contra Catalunya, més que no pas, pròpiament, sobre Catalunya. Tot i que, ben mirat, també podríem dir sobre Catalunya i tots en contra...

En totes aquestes obres, però, en particular les de la sèrie que inicia Huguet, més que no pas un mostrari d’opinions a propòsit de Catalunya, fonamentats sobre la base d’arguments sòlids i raonats, expressats des de la serenor de la reflexió i l’anàlisi contrastada de dades, allò que hi apareix és tota una altra cosa. Es pot dir que la tònica general es decanta, clarament, no pas per la banda del raonament, la recerca o la proposta, sinó, obertament, per una successió riquíssima i variada de tòpics xenòfobs, odi ètnic i escarnis prefabricats, repetits un cop i un altre, construint un imaginari de llocs comuns, que, des de Francisco de Quevedo fins avui, acaben, finalment, instal·lant-se en la consciència de moltes persones que, malauradament, se l’acaben creient, l’assumeixen com a integrant del propi argumentari personal i el difonen amb el mateix entusiasme.

La investidura recent d’un nou president de la Generalitat de Catalunya ha desfermat una reacció contrària al nou càrrec, desplegada amb una intensitat inusitada. Premsa convencional i digital, ràdios i televisions, tertulians i articulistes, han pres posició contra el nou president opinant-hi en contra, amb tota mena de penjaments, tot fa pensar que sense haver-se llegit íntegrament cap dels seus llibres o articles escrits al llarg dels anys. La discrepància ideològica forma part del paisatge natural d’una societat plural i, per tant, res a dir amb el fet que hom pugui sentir-se contrariat pel seu nomenament. També a Catalunya hi ha gent per a la qual aquest no era el candidat més adequat, incloses moltes persones del camp independentista. Però una cosa és la discrepància i una altra la guerra bruta i, més encara, l’insult, la befa, l’escarni, la injúria i l’ofensa personal.

L’ús de l’insult més barroer, amb llenguatge de taverna, el menyspreu personal, la desqualificació grollera del nou president han estat generals entre els mitjans de comunicació espanyols d’aquí i d’allà. El diputat que ha estat investit amb el nombre de vots necessaris per la majoria independentista del Parlament -situació a la qual no ha estat capaç d’arribar cap candidat dels partits dependentistes- ha rebut, entre molts altres, els qualificatius de títere, putita, psicópata, imbécil, oligofrénico, gañán, gilipollas, recadero, talibán, kukuxklan. Aquests qualificatius, d’un respecte institucional, una qualitat democràtica i una volada intel·lectual perfectament descriptibles, algun d’ells pronunciat per algun antic president de comunitat autònoma, socialista, s’han vist enriquits, en la solidesa de l’argumentació democràtica, per frases com ara “me cago en tu puta madre”, defecada per un empresari, o bé per l’apel·lació pacifista d’un conegut periodista, d’objectivitat contrastada, recordant la necessitat de tornar a bombardejar Barcelona.

Fins ara, que se sàpiga, cap dels autors dels improperis esmentats no ha estat objecte de cap intervenció d’ofici per part de les autoritats judicials que, suposadament, han d’intervenir en casos d’incitació a l’odi o inducció a la violència. Tenint en compte que el procediment de desqualificar l’adversari tot ofenent-lo, en comptes de rebatre’l amb idees, compta ja amb una acreditada tradició a Espanya, el fet en ell mateix no constitueix cap novetat i, en conseqüència, no hauria de sorprendre’ns. Dissortadament, però, el nacionalisme ètnic i essencialista radical que forma part del substrat de la cultura política espanyola converteix la pràctica de l’insult no pas en una extravagància, sinó en una normalitat. Les veus espanyoles que, sent contràries a la independència de Catalunya o bé defensant-ne el dret a aconseguir-la, s’expressen per la via del diàleg, el raonament o la voluntat d’entesa són minoria i es veuen apagades pels brams dels qui, en comptes de parlar amb el cap, ho fan amb l’estómac, sense ser, tanmateix, ventrílocs professionals.  

El recurs a l’insult és l’expressió de la manca d’arguments, és la reacció animal de qui no té resposta a la pregunta, ni proposta alternativa al projecte posat sobre la taula. En el fons, doncs, no és altra cosa que un símptoma clamorós de feblesa. Insulta qui no sap i no pot fer res més. Insulta qui no vol atendre, ni entendre, els arguments de l’altre, orfe com està d’arguments propis. De l’insult, l’ofensa i la desqualificació de l’adversari no en pot sortir res de bo, perquè són la manifestació de la misèria moral i de la indigència intel·lectual de qui se’n serveix com a arma principal. No haurien d’estranyar-se, doncs, que tanta gent a Catalunya vulgui perdre de vista la seva adscripció a un estat on no és possible de ser-hi, amb normalitat, com a catalans. Faríem bé, per tant, de la banda independentista, de no rebaixar-nos a imitar-los, perquè això ens faria com ells i demostraria que no tenim ni idees, ni arguments, ni projectes per al nostre país, i sí només insults.  Davant l’insult, doncs, un sentiment profund de compassió i, sobretot, l’ús intel·ligent de la raó, la paraula i l’argument. Són aquests, juntament amb un bon govern, la resistència pacífica i la mobilització popular, allò que ens farà, finalment, lliures. No calen pas insults quan vas carregat de raons i saps explicar-les sense crits, ni ofenses, ni violències de cap tipus. Si fem com ells, serem con ells. I, si ens en volem anar, és, justament, per no ser-ne i poder ser tota una altra cosa.