La crispació s'encomana, però no es pot imposar per decret. D'on no n'hi ha, no en raja per més que obris l'aixeta. Si t'omples la boca d'una crispació inexistent, l'estratègia se't girarà en contra i la gent s'indignarà amb tu, perquè vas pel món divulgant falsedats. Les declaracions polítiques s'han de basar en fets reals, això va així.
 
Salvant unes distàncies abismals, la crispació és com la felicitat: ja ens podem empassar mil manuals sobre com ser feliços, que no ens en sortirem. La felicitat ve quan ve, sovint quan menys l'esperes. La tirania de la felicitat ens pot fer profundament desgraciats. Ser feliç no és una obligació ni un objectiu: és una conseqüència, un regal fugisser.
 
El secret d'una bona vida, diu l'intel·lectual francès Pascal Bruckner, és burlar-se de la felicitat. La recepta: "No buscar-la mai com a tal, donar-li la benvinguda sense preguntar-nos si és merescuda o si contribueix a l'edificació del gènere humà, no retenir-la, no lamentar-ne la pèrdua, deixar que segueixi sent impredictible, que sorgeixi a la meitat d'un dia corrent o que no faci aparició en situacions grandioses. En resum, considerar-la secundària sempre i a qualsevol lloc, perquè només arriba a propòsit d'una altra cosa."
 
La condició humana és com és: la felicitat aliena ens engeloseix fins a fer-nos mal (d'aquí que siguin tants els que han patit en silenci la bona ratxa aparentment eterna d'un paio aparentment perfecte com Pep Guardiola). Si veiem que algú intenta construir un futur millor en positiu, amb alegria i de forma impecable, tenim dues opcions: o ens afegim a la festa o bé en muntem una altra, confiant que els convidats s'engresquin a venir.

La tercera opció és un bumerang. Si dediquem els esforços a fer creure que la festa dels veïns és un niu de crispació i violència, només aconseguirem que els veïns riguin encara més fort, a propòsit de les mentides que escampem sense traça des de fora. No falla: acabarem enfonsats en la misèria. I crispats, nosaltres sí, com una mala cosa.