Tenir un projecte és el que més s'acosta a la felicitat. Fa una il·lusió immensa tenir entre mans un objectiu poc o molt modest que va prenent forma i que resulta prou motivador per fer-te alçar del llit cada matí.

Mentre el projecte es concreta, sents que tens una raó pràctica per continuar existint. Et dius que no et pots morir sense acabar-lo, i aquesta energia t'omple de vida. Tenir un projecte, doncs, és lluitar contra la mort. Tenir projectes és tenir futur.

Els projectes, això sí, poden acomplir-se o poden desbaratar-se a mig camí. Déu es mor de riure cada vegada que algú fa plans: per molt que ens foti, el fracàs forma part de qualsevol propòsit. Però encara és més frustrant no haver tingut nassos d'emprendre la marxa. No arribarem enlloc si ens quedem mirant l'escala amb cara de por: hem de fer un primer pas, i un altre, i anar pujant graó a graó. L'autèntic fracàs seria no haver-ho intentat, haver-nos rendit abans d'alçar el peu.

Els catalans que aspirem a emancipar-nos tenim ara mateix un projecte enorme a l'horitzó. L'oportunitat de construir un país millor: més just, més culte, més lliure, més de tots. Hem estat prou valents per convertir el que fins fa poc era una idea abstracta en una possibilitat real. I ens caldrà ser molt perseverants perquè la possibilitat esdevingui probabilitat i la probabilitat, fet. Però el cas és que avui, aquesta primavera del 2014, albirem un projecte de futur la mar d'engrescador. I anem avançant dia a dia, estressats però feliços.