Tot i que, darrerament, si haguéssim d'escriure obituaris per cada músic significatiu que se'ns en va, ja no faríem altra cosa dia rere dia, cal detenir-se un moment per retre honors a la figura de Robbie Robertson, traspassat aquest dimecres als vuitanta anys. Finíssim guitarrista i autor de la majoria de les cançons més conegudes de The Band, una formació que va ser molt més que la colla d'acompanyament del primer Bob Dylan elèctric.

De Robertson, és destacable el seu afany per dotar d'una aura de noblesa l'imaginari de l'Amèrica rural i fondre'l amb la cultura del rock'n'roll. Mentre que la música del moment, als anys seixanta, definia la modernitat tot rajant de les grans urbs, des del folk del Greenwich Village novaiorquès al rock àcid de San Francisco o la cruïlla de tendències del Sunset Strip, de Los Ángeles, The Band va fer arrels en la història i es va fortificar primer de tot a la casa coneguda com a Big Pink, a prop de Woodstock (i de Dylan), tot fugint de la vibració mundana.

Els seus tres primers àlbums (1968-70) revelen un cert esperit de reclusió i una melangia cap a l'Amèrica perduda, amb cites a la guerra civil o a les condicions de vida dels grangers. The Band és un dels grups que ha sabut dissoldre's amb més estil de tota la història del rock: el concert The last waltz, triple àlbum i pel·lícula de Martin Scorsese que van veure la llum el 1978, on el grup s'envoltava d'una plèiade de talents que definia una època, com ara el mateix Dylan, Neil Young, Van Morrison, Joni Mitchell, Dr. John o Emmylou Harris. Es percebia una fi de cicle, en termes de dinàmica interna (addiccions perilloses incloses) i de context històric, amb l'embranzida del punk presagiant una nova era.

Vaig tenir ocasió d'entrevistar Robbie Robertson, ja fa més de trenta anys. Una trobada en un context inusual: a Vic, amb motiu de la seva participació en el Concert de mitjanit, de Sau, a la plaça de toros Monumental, l'estiu del 1992. Robertson no només es va avenir a volar a Catalunya, on The Band no va actuar mai, sinó que es va prestar a assajar durant uns dies, amb Pep Sala i Carles Sabater, les dues cançons que pensava cantar al concert, un clàssic del seu antic grup, The weight, i una peça de la seva discografia en solitari, Shake this town.

Ens va rebre, al fotògraf Marc Picanyol i a un servidor, a un saló de l'hotel NH Ciutat de Vic, i el recordo ben predisposat, cordial, segurament més relaxat que quan s'enfrontava a la premsa nord-americana (o, pitjor, la britànica). Davant de les meves preguntes sobre una futurible retrobada amb Bob Dylan, em va dir que els periodistes no ens havíem d'amoïnar per això, que amb l'autor de 'Like a rolling stone' ja s'havien vist prou i s'ho havien dit tot.

A títol anecdòtic, explico que l'entrevista era per a la revista Popular 1, que l'havia gestionada, però en aquella època jo col·laborava també al Diari de Barcelona, secció de Cultura dirigida pel molt dylanià Donat Putx, i no em vaig poder estar d'oferir-la-hi també, de manera que s'hi va publicar, i abans que a la 'rock'n'roll magazine', episodi que em va suposar una (molt merescuda) esbroncada. Patinades de la joventut.

En aquella entrevista, Robbie Robertson ja va situar la fi d'una època en aquells darrers anys setanta, quan The Band va formalitzar el seu adeu al Winterland Ballroom de San Francisco. Va venir a dir que sabia que venien uns temps nous i que The Band tal vegada no hi podrien encaixar. És possible que sospités que el rock s'havia fet gran, industrial, mediatitzat i, potser, un xic decadent. O que trobava que les bandes no eren artefactes viables per a certes edats.

Podem discutir-ho tot, i és cert que The Band va tornar uns anys més tard, però ja sense ell, dedicat als seus discos i a les seves bandes sonores. I ara que tant sovintegen els decessos de les figures musicals i que gairebé cada dia tenim motius per parlar de la fi d'una era, és possible que correspongui a Robbie Robertson el mèrit d'haver estat el primer a advertir-ho.