Cada vegada que una flotilla surt cap a Gaza, es repeteix el ritual: quan activistes d’arreu del món embarquen per intentar trencar el bloqueig i portar ajuda humanitària, de seguida apareixen els qui s’afanyen a ridiculitzar-los. Els qui, des de la comoditat del sofà expliquen que “és postureig”, que “és inútil”, que “és simbòlic” o que “no té sentit arriscar-se així”.
Confesso que més d’un cop m’ha inundat la sensació d’impotència. Mirar com surten unes quantes embarcacions petites davant d’una potència militar com Israel pot generar una barreja de tendresa i desesperança: com si el gest quedés massa curt davant d’un genocidi retransmès minut a minut. Però és precisament aquesta impotència la que ens sacseja, la que ens recorda que els Estats i les institucions no faran res si no hi ha gent que es juga la pell per trencar el silenci. O és que és casualitat que el govern espanyol anunciï l’embargament d’armament a Israel en plena flotilla, després de les accions a la Vuelta o la preparació de noves mobilitzacions del moviment de solidaritat amb Palestina?
És clar que la flotilla no és perfecta. No té la força de transformar de dalt a baix les regles del joc, ni podrà aixecar el bloqueig per si sola. Però tampoc és un gest d’uns quants noms mediàtics. Rere les imatges dels vaixells hi ha centenars de persones anònimes que dediquen temps i energia perquè la flotilla existeixi, tant si s’hi han embarcat com si no. I és precisament en aquesta suma d’esforços on rau la seva força.
No oblidem les dades: el bloqueig de Gaza va començar fa pràcticament 20 anys, convertint el territori en una presó a cel obert on més de dos milions de persones han viscut sense aigua potable suficient o amb l’electricitat racionada. Però és que des d’octubre de 2023, més de 60.000 palestins han estat assassinats pels bombardejos israelians, i centenars de milers han estat expulsats de casa seva. I durant tot aquest temps, la Unió Europea i els seus estats membres han continuat venent armament i han mantingut acords comercials i tecnològics que reforcen la maquinària de guerra israeliana. Aquesta és la complicitat que la flotilla posa en evidència.
Els qui la ridiculitzen no són neutrals. Siguem clares: posar-se a fer brometes sobre la flotilla no és “realista” ni “pragmàtic”, és prendre partit. Quan algú diu que tot plegat és “postureig”, el que en realitat està dient és que el bloqueig pot continuar, que els bombardejos poden seguir i que la fam i la set de dos milions de persones són un mal inevitable. Quan riuen d’un grapat d’activistes el que fan és enviar un missatge molt clar: qualsevol resistència és ridícula i, per tant, l’única opció és callar. És la veu de l’opressor i genocida, amb accent europeu i des d’un sofà confortable. És assumir el relat del més fort i, a sobre, disfressar-ho d’“objectivitat” o d’“anàlisi seré”.
I no, no és ni serenitat ni objectivitat: és complicitat. És el mateix discurs que s’utilitza contra qualsevol acte de desobediència. El missatge és sempre el mateix: no us mogueu, no feu soroll, no altereu l’ordre establert. I l’ordre establert és el bloqueig, el genocidi i la impunitat d’Israel.
La flotilla incomoda perquè trenca el relat d’impotència que tant interessa als poderosos. Si ens fan creure que no hi ha res a fer, que Israel és massa fort i que l’OTAN i la Unió Europea sempre li faran costat, ens condemnen a la resignació. Però quan veiem que hi ha qui s’arrisca, qui decideix pujar a un vaixell sabent que probablement serà interceptat o detingut, aleshores el relat trontolla. El missatge és senzill però devastador: no, no tot està perdut, encara hi ha espai per a la resistència.
La pregunta ja no és si la flotilla serveix o no. La pregunta és més incòmoda: de què serveix la nostra passivitat? Potser la flotilla no podrà arribar a Gaza, o l’equip israelià continuarà corrent a la Vuelta, però com a mínim s’ha posat damunt la taula que no tot està escrit. Que hi ha qui encara s’aixeca i diu prou. De fet, que encara podem dir i hem de dir prou. I això, per molt “simbòlic” que sembli, és exactament la prova del que no poden suportar els qui ridiculitzen la flotilla o critiquen les mobilitzacions de la Vuelta: la resistència existeix. I l’hem d’estendre per terra, mar i aire.