La força a la presó

«A la presó, els que no acaben destruïts, sempre acaben més forts. Això li està passant a tot el projecte republicà: ningú no l'ha pogut destruir ni ho farà»

16 d’agost de 2018
El 1974, el mateix dia que el règim anterior assassinava Xavier Puig Antich, Pere Portabella va rodar, de forma clandestina i en una sola jornada, "El sopar": en una masia apartada va demanar a cinc expresos polítics que s'expliquessin. No en volia simplement l'experiència personal, absolutament cruel, sinó que buscava les seves conclusions sobre el sentit polític de la persecució i de la presó sofertes, sobre els mitjans que ells feien servir per plantar-hi cara. Un d'ells, hi havia passat vint-i-cinc anys.

La pel·lícula de Portabella, d'una hora de durada, és un document únic, extraordinari, al qual ell ha fet guanyar més força i eficàcia en el seu objectiu constant de fer pel·lícules obertes: el 2017, al cap de quaranta-tres anys hi va afegir, ben al final, la notícia d'una nova llei excepcional per a Catalunya i l'existència de nous presos i exiliats polítics. 

Perquè en tornem a tenir. I tots ells mereixen respecte, admiració i lluita per part nostra. Els actuals exiliats polítics han tingut l'enorme virtut, pagant-ne un preu molt alt, de fer visible i de denunciar arreu la situació d'opressió a Catalunya. Els presos, en canvi, són més invisibles. Els nostres càntics, els nostres sopars grocs, els llaços i els suports de tota mena són realment molt importants. Però també ho és que exposem el sentit de la seva presó, que en siguem altaveus, ja que ells han estat privats, contra raó i justícia, dels drets civils i polítics, fins i tot de la paraula pública.

A la pel·lícula de Portabella quedava clar que el que busca la presó és la destrucció política del pres, que s'anul·li, que cedeixi del tot, de manera que, quan surti de la presó, ja no torni mai més a fer les seves reivindicacions, a defensar les seves conviccions. Que això no sempre passa ja ho va mostrar aquell film. I ara ho veiem també amb els nostres presos. Els he pogut veure tots, hi tinc contacte, i són gent que viu amb una gran dignitat i amb una idea constant de fidelitat a les pròpies idees, idees justes, estrictament democràtiques i pacífiques.

Ho he dit altres vegades, però ho repetiré: un dels polítics que, per a molts, resulta més invisible, és Oriol Junqueras que, amb l'ara president a l'exili, va ser l'home fort de l'anterior govern. En canvi, és reconfortant veure que Junqueras es continua mostrant, a la presó, com l'estadista fort i decidit, que mana i està en contacte absolut amb la realitat. És invisible, però no inactiu ni poc implicat. A la presó, els que no acaben destruïts, sempre acaben més forts. Això li està passant a tot el projecte republicà: ningú no l'ha pogut destruir ni ho farà. La humiliació insensata destruirà, en canvi, aquells que l'exerceixen.