​La força de l'«statu quo»

«Sense negar l'eficàcia dels factors propagandístics i policials de l'estat (mai polítics) en la davallada demoscòpica que ens ocupa, caldrà considerar també com a responsable al processisme»

05 d’agost de 2017
Per què baixen els partidaris d’un estat independent i l’autonomisme puja si el sobiranisme s’ha demostrat tant hàbil en la creació d’un discurs mobilitzador? Aquesta és la pregunta que plantejava Gemma Ubasart en el seu enraonat article d’ahir, en el que analitzava les dades del darrer baròmetre del CEO sobre el tema. La tensió nacional podria estar operant com un efecte boomerang sobre les aspiracions independentistes, venia a concloure l’autora sobre aquest desplaçament de l’opinió. 

La pèrdua de pes de l’opció independentista és objectivament indiscutible en la seqüència dels baròmetres. Les raons deuen ser múltiples, més enllà del errors i els canvis de rumb plantejats pels promotors del Procés. L’interrogant llançat per Ubasart és suficientment provocador i rellevant com per buscar-li el major número possible de respostes, compartint, d’entrada, la seva referència al boomerang, impulsat pel rebuig del catalanisme més tradicional a la radicalitat dels plantejaments predominants en el moviment independentista.

Des la perspectiva d’un independentista de pedra picada com Joan Manuel Tresserras, per exemple, caldria subratllar com a factors d’aquesta desmobilització a les campanyes d’intoxicació, desprestigi i negació sistemàtica de l’opció independentista i els seus actors desplegades per l’Estat i els seus aliats mediàtics, burjant en les pors individuals. Després, hi hauríem d’afegir l’actitud d’indefinició i retracció independentista practicada per formacions polítiques demòcrates i progressistes que prefereixen mantenir la seva confrontació amb l’Estat lluny del terreny proposat pel sobiranisme.

El Procés en si mateix podria ser la causa del fracàs en l’ampliació de la base social sobiranista reflectida pels baròmetres. Sense negar l’eficàcia dels factors propagandístics i policials de l’estat (mai polítics) en la davallada demoscòpica que ens ocupa, caldrà considerar també com a responsable al processisme. Els seus diferents fulls de ruta han volgut fer veure l’existència d’una via d’accés a l’estat independent molt complexa (estira arronsa jurídic per provocar la indignació, base de la mobilització) i a la vegada presentada reiteradament com a molt ràpida i segura; al 200 per cent, com diria un directiu del Barça. Les dificultats són tant evidents i la improvisació ha estat tant freqüent, moltes vegades per culpa de les diferències internes dels partits, que a mida que arriba la topada del dia D, hora H, els ciutadans sondejats en la intimitat han deixat fluir la seva tendència a la seguretat i la comoditat del statu quo.