Formar Govern esquivant el perill de repetir eleccions. La decisió està en mans de Carles Puigdemont. El president a l'exili gestiona el temps de la investidura, també el nom de qui el rellevarà a Palau, encara que sigui de forma provisional, com repeteixen des del cercle de confiança de Berlín. Ara que Puigdemont assumeix la responsabilitat de resoldre la incògnita, altre cop in extremis, pren valor recordar la reflexió que va fer davant el seu partit poc després de convertir-se en el successor d'Artur Mas, en aquells primers dies de gener del 2016. Llavors Puigdemont va demanar als companys de formació que no es tornés a repetir una designació a última hora. Les coses s'havien de fer diferent en el futur. En aquell època, Mas visitava diàriament la plaça de Sant Jaume i era sobre Puigdemont que en penjava l'etiqueta de provisional, perquè l'exalcalde de Girona sempre va posar data de caducitat a la seva presidència.

L'independentisme compta els dies per trobar la solució. La història, doncs, es repeteix, probable com sembla que fins la setmana prèvia al 22 de maig no es resolgui el jeroglífic de la investidura. Les dificultats per fer efectius els resultats del 21-D s'expliquen per dos motius: el principal, el veto de l'Estat a acceptar els candidats legítims proposats per les forces independentistes, de Puigdemont a Jordi Sànchez; la segona variable, la falta d'entesa entre els socis parlamentaris en l'estratègia per desplegar l'exercici de sobirania. És acceptat per tots els actors que la repressió no farà desaparèixer l'ampli suport social al concepte de República. I també és compartit que les decisions del jutge Llarena no empetitiran aquesta majoria, desconnectada emocionalment de l'estat espanyol. La qüestió és com es muscula la causa sobiranista. I és aquí, en l'estratègia, on no hi ha entesa.

Puigdemont i el seu entorn -que representen una porció substancial de Junts per Catalunya- defensen una fórmula, aplaudida també per la cúpula de l'ANC. Consideren que en el desafiament a l'Estat hi ha marge per reactivar el motor de mobilització ciutadana, que té com a imatge icònica l'1 d'octubre. El president a l'exili està decidit a explorar tots els mecanismes per trobar una nova finestra d'oportunitat. D'aquí l'aposta per un president i un Govern provisional, i també la possibilitat d'una nova agitació electoral quan el judici als líders del procés (i previsible condemna) torni a sacsejar el carrer. La CUP, que des del 21-D ha insistit en la candidatura de Puigdemont, demana escalar en el llenguatge i parla de desobediència.

ERC i l'actual direcció del PDECat proposen una altra fórmula, més complexa i llarga, potser també més realista i, per tant, més difícil d'explicar a un electorat que va interioritzar un camí de terminis cap a la declaració de la independència. L'estratègia de protegir la capacitat de governar-se i d'eixamplar la base per la via d'interlocutar amb actors situats a la perifèria del procés implica paciència i temps. En resum, és menys seductora. La interferència de l'Estat no contribueix a fer-la més digerible. Cada frase de Millo, cada compareixença davant Llarena i cada resolució judicial -l'última, l'anul·lació de la declaració d'independència del 27 d'octubre- suposen noves mines en el trajecte. Curiosa paradoxa la dels nostres dies: la fórmula de la independència és, precisament, el que separa l'independentisme.