L'art de saber buscar reportatges i portar-los a terme va centrar la conferència pronunciada a Vic pel fotoperiodista David Airob, amb motiu de la primera "Mostra descalça de fotografia documental", organitzada per Nació Digital. En el mateix acte, el diari va presentar el seu nou web temàtic, que reuneix 500.000 fotografies fetes durant 17 anys per fotògrafs que es passen el dia i la vida trepitjant el carrer, recollint el testimoni visual del pobles ras, de vegades entranyable, estètic, colorista i emotiu, i d’altres dramàtic o tràgic. Com les imatges que cada dia captura Adrià Costa.

Més enllà de la teoria arrelada en la pràctica quotidiana i les paraules assenyades, raonades i punyents pronunciades a les conferències, una vegada més s’ha de recórrer al tòpic que “una imatge val més que mil paraules”. Les 70 fotos realitzades per prestigiosos fotoperiodistes de batalla que es poden veure al Passeig de Vic i a la Rambla del Carme són un compendi de mirades tristes, punyents, rebels, enrabiades, crues,  o desesperades, com les originades a Síria, als violents carrers de Veneçuela, a la foscor de les mines i el seu entorn, les barraques del mur de Rio de Janeiro, l’extenuació de les dones que carreguen monumentals fardells a la frontera de Melilla amb el Marroc, o el drama dels emigrants mexicans. En aquesta passejada reflexiva a peu de carrer també es poden veure fotos de caire més sociològic, com les imatges de diferents pelegrinatges religiosos.

Em sembla un gran encert haver col·locat aquests testimonis gràfics de la rabiosa actualitat quotidiana (marginada a les golfes de la vergonya o sota la catifa de l’oblit sistemàtic) en els blocs de granit del Passeig. Per una vegada, aquests horrorosos elements del mobiliari (?) urbà han servit per alguna cosa, més que ofendre l’estètica. Les fotografies fetes al carrer s’han de veure al carrer, el bressol on van néixer. I preferiblement en blanc i negre. Sense desmerèixer els fotògrafs que fan cròniques de la realitat en color,  prefereixo la poètica del blanc i negre, més directa i sense farbalans ni efectes cromàtics que la maquillin.

El promotor de les jornades, Sergi Càmara, fotoperiodista vigatà, és un professional freelance premiat arreu que va forjar la seva carrera professional fent fotos per la premsa comarcal (La Marxa i El 9 Nou) i després es va dedicar a la dura aventura de captar la tragèdia dels africans que volen deixar la misèria enrere i topen amb  vergonyosos murs i filferros al rebedor d’Europa. O a captar la vida en els camps de refugiats ruandesos. Moltes de les seves fotos, d’una extraordinària sensibilitat, les ha fet al Marroc, Argèlia, Mali, Níger, Ruanda, Albània, Iemen, Guinea Bissau, Senegal, Colòmbia, Veneçuela, Panamà, Haití, l’Equador i Brasil.

La feina dels fotògrafs que no es limiten a retratar els fastos dels rics, les celebracions oficials i les cares dels manaies –una variant de l’ofici que, d’altra banda s’ha de fer per nassos- és digna d’elogi. Gràcies a ells podem recrear-nos en les tradicions populars, les relacions socials durant les festes, els actes culturals que s’organitzen arreu (des de la gran ciutat al més ínfim racó d’un nucli rural o urbà) i tota mena d’esdeveniments col·lectius, on els rostres, les mirades i els gestos de les individualitats informen més que tots els discursos, les actes oficials dels governants i les fotografies electoralistes als grans diaris o als panells en temps de campanya (pura postura interessada i falsificada).

Fer fotos no és fàcil. Per començar, a la majoria de mortals –fotògrafs inclosos- ens incomoda que ens fotografiïn. En realitat, aquesta prevenció ve a ses la manifestació occidental de la por a que ens robin l’ànima, amb finalitats dubtoses. Tanmateix, la immensa majoria de reporters fotògrafs tenen un codi ètic clar: no són neutrals i acostumen a posar-se en la pell dels de baix, de la gent anònima, perseguida, marginada; dels lluitadors que protesten i reivindiquen. Per sort, també ensenyen -si s’escau- la cara amorosa, generosa, solidària i innocent de les persones.

Els anomenats fotoperiodistes, uns reporters que escriuen amb la seva mirada personal i intransferible, són una font inesgotable per confeccionar el llibre de la veritable història dels pobles. Més enllà dels testimonis orals -que són autèntics referents de la realitat pública- les imatges dels fotògrafs de batalla mostren les emocions de les persones, sense la pedanteria de les fotos oficials del s polítics i famosos. Els fotògrafs com en Sergi també escriuen la Història.