No és agradable ni popular dir-ho, però cantar en català no és el millor pla possible per a un artista que vulgui conquistar mercats. És cert que vivim un excel·lent moment de creativitat. També ho és, però, que Love of Lesbian, cantant en castellà, s’han fet un fart, el 2014, de tocar per tot l’Estat i han enfortit la seva projecció a Llatinoamèrica, Mèxic en particular, mentre que a Mishima (per esmentar un grup d’una veteranía similar i que va començar, també, cantant en anglès) el país se’ls acaba aviat i han d’exercitar la imaginació per tornat a tocar al mateix poble només sis mesos després del darrer cop sense avorrir gaire la clientela.

En català sovint hi ha dificultats afegides, i no perquè sigui una llengua més o menys petita (que no ho és tant), sinó perquè una part dels seus clients potencials naturals, els espanyols, que fixant-s’hi només una mica la podrien entendre i gaudir la mar de bé, ni tan sols saben si, per exemple, Senior i el Cor Brutal (Disc de l’Any a Enderrock) ha tret un nou treball per la senzilla raó que no tenen la més mínima idea de qui són Senior i el Cor Brutal. Fins i tot pot passar que algú publiqui un llibre sobre cançons catalanes, com és el meu cas, i tots els diaris amb redacció central a Barcelona, tots quatre, en facin articles mentre, en canvi, sigui inimaginable que una capçalera de Madrid pugui dedicar-li una línia. No és cap queixa, de fet. Només una constatació.

En les darreres setmanes, arran, precisament, de la promoció del llibre 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir, m’han preguntat diverses vegades quina era la projecció de la nostra música, si s’estava ampliant, si conquistava nous mercats. I la meva resposta ha estat que, si bé és cert que potser hem progressat poc a l’hora de creuar fronteres internacionals, començant per les ibèriques, sí que hem avançat molt en un altre camp: en diluir la frontera interior, la que tenim dins de casa nostra, entre els nostres conciutadans. És la pitjor, perquè mina la moral (i l’economia) des de la seva arrel. “La música en català sona tota igual”, “el rock català no m’interessa, està tot subvencionat”, “¿Antònia qué? ¿Quiénes son esos” Feliçment, cada cop és més difícil escoltar frases com aquestes en els nostres entorns, i aquest és un triomf que cal subratllar i degustar.

Ara es torna a parlar força, i més que se’n parlarà al llarg d’aquest any ple de cites a les urnes, de les fantasmals dues catalunyes, de com la dialèctica del “nosaltres” i l’“ells” pot tornar a marcar el nostre destí i a explicar comportaments electorals. No són, en absolut, blocs separats amb nitidesa, ja que el gruix del país és barrejat en diverses proporcions, però sí que hi ha una part de Catalunya que potser haurà d’escollir entre dos projectes col·lectius. Decantar-se per la Catalunya-Podemos o la Catalunya-Súmate o d’Els Altres Andalusos. La que es manté lligada emocionalment al lloc d’origen dels avis o la que prioritza on han nascut els seus fills. La que encara pregunta amb una ganyota qui coi són Antònia Font o la que potser es va sentir interpel·lada per la seva dissolució. La que accepta fer de carn de canó electoral amb un rerefons de tall etnicista, en què es divideix catalans per origen (“soy de Vallecas y me siento en casa cuando estoy en Cornellà”) o la que està determinada a participar d’un projecte de ciutadania radical i inclusiu, sense professors universitaris que facin demagògia amb les arrels obreres. La que acabarà, de ben segur, topant amb els murs seculars de la real politik espanyola i la seva monàrquica circumstància, o la que sap que té una oportunitat per fer un país nou partint de zero. La de La Sexta noche o la dels ateneus i casals cívics.

En els darrers anys hem fet uns passos enormes en la liquidació d’aquesta parcel·lació dels catalans perquè tenim uns nervis de país amb poder per construir un relat guanyador. No ens aturem, doncs. Creiem en nosaltres, valorem el trajecte fet i celebrem-lo sense complexos, no desestimem la nostra capacitat de seducció i, sobretot, no tinguem por, perquè si aconseguim enderrocar per sempre més aquesta frontera interior, llavors i només llavors, “segur que tomba” perquè “ben corcada deu ser ja”,