El 29 d'agost passat va ser un dia intens per Albert Rivera i Inés Arrimadas. Al matí, van convocar la premsa a Alella per procedir a una mena de "purificació" de l'espai públic. Tots dos dirigents, convertits en una mena de brigada de neteja ideològica, es van dedicar a arrencar llaços grocs de la rambla d'Àngel Guimerà. A la tarda, els esperava una manifestació a la Ciutadella que van convocar com a protesta contra una agressió a una dona que retirava llaços. En la concentració, paradoxalment, es va agredir un periodista de TeleMadrid i s'hi van escoltar lemes extremistes i himnes legionaris.

Un altre moment memorable va ser la intervenció d'Albert Rivera a Els Matins de TV3, el 7 de setembre, quan era entrevistat per Lídia Heredia, a qui va etzibar: "Vostès són un aparell de propaganda separatista". L'incident s'inscriu en l'estratègia ofensiva de Cs contra TV3, però en aquest cas fent una passa endavant i entrant de ple en el terreny de l'espectacle i la provocació.

Aquest dijous, han rebutjat avalar l'exhumació de Franco i s'han abstingut, junt amb el PP, tot i que van votar a favor d'una moció del PSOE del maig del 2017 que anava en el mateix sentit. L'abstenció sobre el Valle de los Caídos, que pot ser vist com un vot "moderat" per l'electorat més fidel del PP, en Ciutadans té un significat reaccionari. Amb el seu vot han perdut una oportunitat per situar-se en una posició centrista i liberal, com l'aliança a la qual pertanyen a Europa, l'ALDE.

Què els passa als líders de Ciutadans? Semblen haver deixat enrere els trets més aparentment modernitzadors del seu missatge. Això es va veure amb motiu del 8-M, quan van mostrar irritació contra l'èxit de les massives mobilitzacions feministes. Arrimadas, que sol desafinar quan enceta temes nous, va fer unes declaracions desafortunades en què es va desmarcar del 8-M pel seu suposat anticapitalisme. Quan es rasca el taronja, emergeix un contingut en blanc i negre.

En poques setmanes, Ciutadans ha entrat en una espiral que permet parlar d'una "gamberrització" en l'estil d'oposició del partit. L'atac a Pedro Sánchez per la seva tesi doctoral és el darrer capítol. Qui fa patir en aquest cas és Pablo Casado. De seguir amb aquest ritme, és probable que Rivera guanyi aquesta cursa cap al descontrol. Per molt que s'esforci, Casado no sembla capaç d'emular totes les ocurrències del líder de Ciutadans.  

El que és més difícil és que, anant així pel món, Rivera pugui consolidar-se com a líder alternatiu. En la seva obsessió per liderar la dreta, Rivera pot ser millor agitador que Casado. L'angoixa instal·lada en la política espanyola, amb totes les sigles patint per l'espai vital -i el conflicte polític amb Catalunya més viu que mai-, dona aire a una estratègia de confrontació. Però una cosa és que la societat espanyola es cohesioni enfront la "rebel·lia" catalana i l'altra és que compri com a nou el vell àlbum de cromos que li ofereix Rivera.