La garrofa a la butxaca. L’element de connexió amb la terra que el pintor Joan Miró duia arreu. El mantenia connectat amb el Mont-roig que el va inspirar tantes i tantes vegades i que li va donar eines i arrels per començar a pintar. Estiuejava al Mas que va comprar el seu pare el 1911, i sovintejava aquesta zona del Baix Camp, quan anava a Cornudella a visitar els seus avis paterns.

El triangle mironià que formen Barcelona, Palma i Mont-roig, París a banda, compta amb un nou centre per entendre la inspiració de l’artista universal, ara que la Fundació Mas Miró ha obert portes als àmbits de la intimitat on va pintar una pila dels seus quadres, allà on es va inspirar per fer la Masia, el quadre que va quedar en mans de Hemingway i que quan era a París li recomanaven que trossegés perquè els pisos parisencs eren massa petits.

La garrofa com a símbol de la terra, d’aquesta necessitat de tenir un centre de gravetat, una connexió. Ara que ja gairebé ni hi anem, a la garrofa, una collita que fèiem amb l’avellana ja plegada. Cop de canya enlaire i mirar que caiguessin d'aquest arbre que ja és tot un món. De fulla permanent i de tronc majestuós i enorme, hàbil per poder-s’hi enfilar. La garrofa amb aquesta àroma intensa, una fragància que barrejada amb la dels sacs et traslladava a tota una altre escenari. El de la venda de la collita, l’acumulació de sacs de cordill gruixut, per allà on sortien puntes de garrofa que burxaven l’aire.

Una garrofa trencada per veure què en pot sortir a banda de farratge. Ara la farina del garrofí busca lloc entre l’amplia gamma de noves farines que hi ha al mercat, pica a la porta de la rebosteria. La Ceratonia Siliqua, que és el nom llatí, i que és el nom d’una empresa que hi havia a les portes de la ciutat de Tarragona, i que veia cada dia des de l’autobús que ens duia a la Universitat Laboral, transformada en Complex Educatiu de Tarragona. Aquella Laboral que ocupava 150h de terrenys davant de mar, els de Mas de La Pineda i Mas de Patau amb col·legis i residències pels alumnes que s’hi quedaven a dormir, amb noms castellanitzats com el de Raimundo Lulio (Ramon Llull) a banda de Jaime Balmes, o Ramiro de Maeztu i altres noms associats al règim franquista que el va construir.

Els arquitectes sempre han trobat molt ben resolt l’edifici del menjador que ocupa la plaça principal, o un teatre on entre d’altres s’hi va fer en l’època que jo hi estudiava, la història d'un cavall de Jose Maria Rodero, i també la Cuadra de Sevilla hi va representar aquell any 1981 Andalucia Amarga. Ara sembla que hauran de canviar alguns dels sistemes de les finestres originals que van fer l’any 1956 i que comencen a fallar. Fora, als jardins que va dissenyar l’arquitecte tarragoní Josep Maria Monravà, es van respectar els garrofers que eren previs a la construcció d’aquell recinte educatiu.

La garrofa com element quotidià de la natura, per bé que en aquest present on el més quotidià és la tecnologia. On el nostre enlluernament es produeix davant de qualsevol nou giny, ja siguin uns auriculars sense fils o una nova aplicació que ens permeti saber si d’aquí a tres dies farà calor o pedregarà com mai encara aquest estiu, la natura recula. Potser només a l'estiu ens fem la concessió de contemplar una posta de sol, mirar al cel ja sigui a mar o muntanya o de sentir l’olor de terra mullada. Ara ho fem com una concessió, davant la connexió permanent que ens donen els mòbils que no ens deixen desconnectar ni dos segons. Seria encara avui, una garrofa el que matindria connectat Joan Miró amb Mont-roig?