El passat dimecres Donald Trump presentava, en el jardí que envolta el Despatx Oval i l’ala oest de la Casa Blanca, la nova relació d’aranzels que els EUA aplicaran a les importacions a més de la tarifa general que gravaria els cotxes (un 25%). L’acte, amb la presència de tots els membres del govern, els mitjans de comunicació i treballadors escollits a l’ocasió i per donar un cert aire popular a l’acte, va tenir més de show televisiu que no pas d’un discurs per anunciar una qüestió tan transcendental que ha provocat un sotrac en el comerç i l’economia global. Va declarar el 2 d’abril com el "dia de l’alliberament", el "dia que va renéixer la indústria estatunidenca" i que els "EUA van recuperar el seu destí", perquè "durant dècades el nostre país ha sigut saquejat, espoliat, violat i explotat tant per nacions amigues com enemigues". S’adreçava especialment als "treballadors de l’acer, de la indústria automotriu, als pagesos i als artesans qualificats", que van "viure amb angoixa com líders estrangers ens robaven els llocs de treball, com estafadors estrangers saquejaven les nostres fàbriques". "Teníem un somni americà" del que ja no es parla, perquè "el nostre país i els seus contribuents han estat estafats durant més de cinquanta anys". Però això no tornarà a succeir, perquè "signaré una ordre executiva històrica que instaura aranzels recíprocs per a tots els països del món" i els "EUA tornaran a ser grans, més grans que mai". Déu-n’hi-do!, tot un decàleg populista que culpabilitza de tots els mals "a l’altre", "a l’estranger", "al diferent". Patètic en boca del president de la primera potencial mundial, quina moneda, el dòlar, és la divisa de referència des del 1945 i que disposa de més de 700 bases militars desplegades per tot el món, la qual cosa no succeeix amb cap altre país.
D’entrada anuncia un aranzel universal del 10% a totes les importacions encara que es tracti de països, com Austràlia, que presenten un balanç comercial favorable als EUA. Aquest 10% s’aplicarà, entre d’altres, al Regne Unit, Brasil, Xile, Singapur, Turquia i Colòmbia. D'acord amb una fórmula relativament senzilla, que tradueix el dèficit comercial dels EUA en un percentatge que resulta de la diferència entre les exportacions i les importacions amb cada país dividida per les importacions multiplicades per dos coeficients correctors que pretenen mesurar l’elasticitat (0,25 i 4 i, per tant, donen un resultat d’1 que no altera el denominador, que segueix sent el valor de les importacions). En un gest de "generositat" del president el resultat es divideix per dos i resulta l’aranzel a aplicar a cada país. Així, en l’acte de dimecres sostenia un cartell en què figuraven alguns dels nous aranzels: Xina, 34%, que juntament amb el 20% que ja s’aplicava dona un 54%; Cambodja, 49%; Vietnam, 46%; Sri Lanka, 44%; Bangladesh, 37%; Tailàndia, 36%; Indonèsia i Taiwan, 32%; Suïssa, 31%; Àfrica del Sud, 30%; Pakistan, 29%; Índia, 26%; Corea del Sud, 25%; Japó i Malàisia, 24%; i per al conjunt dels països de la UE, un 20%; mentre Israel i Filipines són gravats amb un 17%. Sorprèn el càstig a països del sud-est asiàtic on grans empreses nord-americanes (Nike, Apple, el tèxtil...) han deslocalitzat la seva producció.
En els dies posteriors totes les alarmes s’han encès i les borses de tot el món han experimentat fortes davallades, igual que els preus del petroli. Hi ha qui creu que és una tàctica per situar-se en una postura de força per imposar les condicions més favorables als EUA en un procés de negociació posterior país per país, també hi ha qui pensa que el perill d’una inflació seguida d’una recessió als EUA i a tot el món és inevitable. El passat 21 de febrer Ianis Varoufakis, l’exministre de Finances grec del govern d’esquerres d’Alexis Tsipras, publicava un article a la plataforma online britànica de notícies i opinió UnHerd (Donald Trump’s econòmic masterplan. He is plotting an anti-Nixon shock) en què intenta racionalitzar les intencions de Trump darrere aquesta guerra comercial que The Wall Street Journal qualificava el 31 de gener com la més estúpida de la història. Per l’exministre l’obsessió aranzelària de Trump forma part d'un pla econòmic global sòlid, tot i que intrínsecament arriscat. Parteix de la premissa que el dòlar, com a única reserva global segura, està intencionadament sobrevalorat pels bancs centrals d’Europa, Japó, la Xina i Anglaterra que no bescanvien dòlars per les seves pròpies monedes, que així redueixen el seu valor i faciliten les seves exportacions alhora que penalitzen les importacions dels productes dels EUA. D’aquesta manera té lloc el que constitueix una segona obsessió de Trump un creixent endeutament dels EUA, fruit del no menys creixent dèficit comercial, mentre Europa, el Japó i, sobretot, la Xina per garantir-se bons interessos amb els dòlars acumulats compren deute nord-americà.
Per trencar aquest cercle viciós que, segons Trump, empobreix el país i els seus ciutadans proposa un xoc aranzelari (i, de pas, amenaça els països de l’OTAN a perdre la cobertura militar dels EUA i a comprar més armes, als EUA naturalment), perquè això els portarà a negociar un per un amb el seu govern una apreciació de les seves monedes que produirà un encariment de les seves exportacions (o a invertir en la creació d’empreses als EUA) alhora que millorarà la competitivitat dels productes made in America. Només així, pensa, es podrà evitar aquell moment fatídic en què el volum del deute nord-americà assolirà tal nivell que els bancs estrangers "vendran els seus actius denominats en dòlars i trobaran alguna altra moneda per acumular. Els nord-americans es quedaran enmig del caos internacional amb un sector manufacturer destrossat, mercats financers abandonats i un govern insolvent". Però, d’una banda, el raonament de Varoufakis sembla massa sofisticat per una mentalitat impulsiva i sovint espasmòdica com la del president dels EUA; i, de l’altra, no té en compte la capacitat de reacció de la resta d’afectats, especialment de les altres dues potències econòmiques. Segons el Banc Mundial, la Xina i la UE, que el 2023 representaven, respectivament, el 16,8% i el 17,5% del PIB mundial (106.171 bilions de dòlars) pel 26,1% dels EUA; però, en paritat de poder adquisitiu, els percentatges no només s’igualen sinó que la posició dels EUA davalla i la Xina i la UE passen a representar, respectivament, el 19,9% i el 14,4% del PIB mundial (184.108 bilions de dòlars) pel 15,1% dels EUA. Això dona a aquestes dues potències una capacitat de reacció a l’ofensiva aranzelària de Trump, igualant els aranzels que volen aplicar els EUA com ja han anunciat, utilitzant mercats alternatius com els BRIXS, liderats per la Xina, Mercosur i els països centro asiàtics com proposa la UE. Ara més que mai cal més Europa i no només en termes de defensa.
En definitiva, estaria bé revertir el predomini del capital financer que es va iniciar amb les desregulacions de Ronald Reagan i que ha conduït a un capitalisme depredador cada cop més allunyat de l’economia real i més basar en enginyeries financeres que generen unes desigualtats brutals (entre i a l’interior dels països) i suposen una creixent despossessió dels productors, però no al preu de retornar a la pugna salvatge entre potències del segle XIX i abocar el món a una crisi econòmica global de resultats incerts. En conclusió, la política aranzelària de Trump pot desembocar en una descarnada visualització de la lluita per l’hegemonia global que lliuren els EUA i la Xina amb la UE com espectador preferent. Una Europa que Trump i el seu entorn odien com es desprèn dels comentaris del vicepresident J.D. Vance i del secretari de Defensa Pete Hegseth (complex d’Èdip mal resolt o d’inferioritat cultural?) en el xat de la reunió en què es decideix bombardejar el Iemen i on, per error, es convida al redactor en cap de la revista The Atlantic.