La guerra bruta de l’estat espanyol contra la dissidència política és una constant històrica en dictadura i en democràcia. En la primera, la repressió es feia d’una manera directa, violenta i explícita. En la segona, es fa d’una manera oculta, sibil·lina i amagada. El Catalangate n’és l’exemple més recent.

Les dictadures han deixat marques profundes, com ara fer d’Espanya l’estat del món amb més fosses comunes amb cossos sense identificar. Les democràcies ens han mostrat casos de terrorisme d’estat com els GAL o el que explica aquí aquest diari: el govern del PSOE revelava noms i cognoms d’exiliats argentins al règim genocida de Videla. 

El govern del PP va fer saltar pels aires totes les garanties democràtiques d’un estat de dret a partir del 20 de setembre de 2017. Un autèntic autocop d’estat a l’estil Fujimori que els llibres d’història s’encarregaran d’explicar en el futur. I l’actual govern del PSOE fa espies massives i il·legals a dissidents polítics catalans i bascos amb una impunitat flagrant.

Els avenços tecnològics han dut la guerra bruta de l’estat a nous nivells que són d’una gravetat extrema. Ja no parlem només d’escoltes i seguiments il·legals –quelcom que malauradament fan molts governs democràtics d’arreu del món– sinó de violacions de drets molt més greus i alarmants.

Segons la recerca periodística de Ronan Farrow a The New Yorker i l’informe de Citizen Lab, l’estat espanyol hauria espiat amb Pegasus també als advocats defensors dels líders independentistes víctimes de la repressió judicial espanyola. És una violació flagrant del dret de defensa i del secret professional inherent a la tasca dels advocats defensors en qualsevol sistema democràtic. 

Encara més preocupant és la utilització de sistemes com l’israelià Candiru, que porta la guerra bruta a un nou nivell. Ja no és que l’estat pugui espiar o vigilar què fan o deixen de fer els dissidents polítics. Amb programari com Candiru, poden entrar al teu telèfon mòbil i enviar mails o missatges com si ho fessis tu. O poden plantar fotografies o arxius com si els haguessis fet tu. 

Imaginem que la policia deté un líder independentista, un advocat, un periodista o un tuitaire. En revisar el seu telèfon mòbil troba instruccions per fabricar explosius, o pornografia infantil o missatges enviats amb amenaces de mort a jutges o fiscals. Això es considerarà una prova fefaent i conduirà a la condemna mediàtica i judicial sense pal·liatius. I l’afectat no podrà fer res per evitar-ho, perquè programaris com Candiru no deixen cap rastre. 

És per tremolar, i això és el que busca l’Estat quan eleva la guerra bruta a aquest nivell. Implantar el temor a la repressió indiscriminada i impossible d’evitar. Aquestes eines en mans d’un estat que no té cap mania a fer servir la guerra bruta –“què volen que faci un estat quan algú vol declarar la independència”, va deixar anar la ministra de Defensa en un atac de sinceritat al Congrés– juguen en paral·lel a una justícia de part que actua d’ofici davant un nas de pallasso, però que mira cap a una altra banda davant dels abusos i violacions de les institucions de l’estat. Mala peça al teler.