"Després, quan l’Anyell va obrir el segon segell... aparegué un segon cavall, de color roig. Al seu genet, li van donar poder d’arrencar la pau de la terra i fer que els homes es matessin els uns als altres. I li donaren una espasa enorme" (Joan, Apocalipsi).

Matar forma part de la cadena alimentària i, en efecte, els depredadors maten altres animals per sobreviure, però rarament es maten entre si animals de la mateixa espècie per alimentar-se. En els mamífers, els mascles alfa sovint es disputen el lideratge i les femelles del grup enfrontant-se entre si violentament, però, generalment, el més feble quan se sent vençut dona signes de sotmetiment i abandona la lluita i el grup.

Els primers homínids (els australopitecs) daten de fa més de quatre milions d’anys i no és fins un milió d’anys després, que tenim els primers vestigis del gènere Homo. A partir d’aquests moments es produeix el que el paleoantropòleg José María Bermúdez de Castro denomina el "salt cap a la modernitat", pèrdua dels trets primitius dels homínids anteriors, un cervell superior als 1.000 centímetres cúbics, una infància perllongada i un període d’adolescència, una dentadura moderna, unes proporcions corporals similars a les nostres i una cara plana i de nas prominent.

I, com assenyala l’arqueòleg Eudald Carbonell, l’ús de la tecnologia (no només de les eines bàsiques per caçar i alimentar-se que ja es coneixien en etapes evolutives anteriors i en alguns ximpanzés) per adaptar-se als canvis mediambientals i el descobriment del foc fa trenta mil anys. I des de l’Homo erectus (dos milions d’anys), l’evolució s’accelera notablement i apareixen progressivament els diferents tipus d’Homo, habilis, ergaster, antecessor, neanderthalensis, i, finalment, l’espècie Homo sapiens. Com havien fet els seus predecessors ara fa entre cent trenta i cinc i vuitanta-cinc mil anys i en diverses onades, segons els canvis mediambientals, en els períodes de suavització del clima -pluviositat, existència de llacs, rius i vegetació-, travessa el que avui és el desert del Sàhara i emigra cap al continent eurasiàtic.

Però, a l’Homo sapiens l’acompanya una mena de maledicció: tot i que tenen lloc encreuaments puntuals amb altres espècies que han deixat vestigis que encara trobem en l’ADN de l’home actual d’Europa i el Pròxim Orient, el que resulta incontestable és que l’expansió de l’Homo sapiens pels cinc continents comporta la desaparició de les poblacions d’Homos preexistents i l’extinció de les  grans faunes: fa 45.000 anys, extinció de la gran fauna australiana; 30.000 anys, extinció dels neandertals; 16.000 anys, extinció de la gran fauna americana; 13.000, desaparició de l’Homo floresiensis (de baixa estatura amb una capacitat cranial que no arriba als 400 cm³, però amb totes les característiques de l’Homo habilis). No hi ha dubte que l’Homo sapiens era -i és- un depredador més eficient que altres espècies humanes amb les quals coexisteix. Aquest és, sens dubte, el gran "pecat original" de la nostra espècie i no la misògina història d’Eva, la serp i la poma.

I, encara que, algunes investigacions recents basades en la recuperació d’ADN antic apunten que potser la supervivència de l’Homo sapiens i la desaparició d’altres espècies d’Homos, sigui el fruit d’un procés intermitent d'encreuaments esporàdics, d’introgressió genètica i d’hibridació entre grups humans que van coexistir a la Terra durant desenes de milers d’anys, el que segueix resultant innegable és que mitjançant la guerra som l'única espècie, l’únic depredador, capaç d’aniquilar en massa congèneres seus que li puguin disputar el territori i, alhora, aniquilar un gran nombre d’animals a través actualment dels canvis mediambientals que produeix una activitat econòmica desaforada i la carbonització de l’atmosfera per l’ús de combustibles fòssils. Ho demostra la història i l’actualitat. Segueix sent el nostre permanent "pecat original", la nostra maledicció i, potser, com ha escrit Yuval Harari, "entre totes les grans criatures del món, els únics supervivents de la inundació humana seran els humans mateixos i els animals de granja que fan d’esclaus de galera a l’arca de Noè".

I sembla que no aprenem, que el camí cap a l’autodestrucció col·lectiva sembla irreversible en aquest primer quart del segle en què la guerra és cada cop més present. Només cal recordar que, des del 2022, s’han iniciat diversos conflictes de proporcions dantesques i, segons l’Oficina de Nacions Unides pels Drets Humans, des del 24 de febrer de 2022 fins al febrer de 2025 s’ha confirmat que la guerra d’Ucraïna ha costat la vida ja a uns 13.000 civils ucraïnesos (les dades reals són segurament més elevades i això sense considerar la guerra híbrida que va suposar l’annexió de Crimea i la desestabilització del Donbàs des del 2014) i Volodímir Zelenski feia el passat desembre una estimació de 43.000 soldats ucraïnesos morts i 198.000 soldats russos (Rússia no proporciona dades fiables sobre els soldats russos morts a la guerra). El nombre de desplaçats interns a Ucraïna segons l’ACNUR a febrer d’aquest any és de 3,6 milions de persones i 6,8 milions refugiats en altres països.

També segons l’ACNUR, dades d’ara mateix, la guerra civil del Sudan que va començar el 15 d’abril de 2023 arran de l’enfrontament entre les Forces Armades Sudaneses i les paramilitars Forces de Suport Ràpid per veure qui prenia el poder després del cop d'estat que va acabar amb la transició democràtica, ha costat ja 150.000 morts i 12,7 milions de desplaçats. El drama actual se suma als conflictes militars previs a la independència del Sudan del Sud el juliol de 2011. I finalment, i sense mencionar la resta d’escenaris de conflictes amb derivacions internacionals com el de l’est de la República del Congo, el de Myanmar i altres relacionats sovint amb el narcotràfic, l’etern conflicte de Palestina, centrat aquesta vegada en les polítiques genocides i la destrucció de Gaza i la seva població mitjançant els bombardeigs massius i indiscriminats de la població civil i les infraestructures, un  setge cruel que ha derivat en una crisi d’emergència humanitària (fam, manca d’aigua potable i assistència mèdica, morts per desnutrició -sobretot de nens-, reaparició de malalties contagioses per la deterioració de les condicions de vida...) en el que és un intent gens dissimulat de dur a terme una neteja ètnica a la franja que ha provocat ja 45.000 morts civils palestins (probablement una xifra subestimada fins que no es pugui desenrunar tot el que ha estat destruït) i centenars de víctimes a mans de l’exèrcit i dels colons israelians a Cisjordània, més els 1.200 israelians de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre de 2023 (vegeu la detallada  i documentada descripció que fa de la situació a Gaza Cristina Mas Andreu, Palestina des de dins). Amb el benentès que el conflicte no comença el 7 d’octubre de 2023 sinó que és conseqüència de gairebé vuit dècades d’ocupació i un segle de polítiques colonials.

En suma, com he escrit ja en una altra ocasió, lamentablement, l’aniquilació de la vida a la terra, si més no la dels humans i de multitud d’espècies, sembla com una mena de destí inevitable des de l’aparició i l’expansió de l’Homo sapiens. Avui és més possible que mai a conseqüència del canvi climàtic i el deteriorament irreversible del medi ambient que pot fer el planeta inhabitable, d’una proliferació de la guerra que, davant la indiferència còmplice i suïcida de la majoria de la comunitat internacional i dels països que es diuen civilitzats, podria conduir a l’abisme nuclear o, molt menys probable, de l’impacte d’un cos estel·lar de grans proporcions. En tot cas, els dos primers escenaris que cada vegada semblen més pròxims serien conseqüència directa de l’acció del mal denominat Homo sapiens en l’era de l’antropocè.