En aquesta setmana que avui es tanca hem sabut que el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) ha donat la raó a l'expresident català i líder de Junts, Carles Puigdemont, i als exconsellers Clara Ponsatí i Antoni Comín. Finalment, el TJUE ha reconegut que Parlament Europeu els va aixecar la immunitat el 2021 sense mantenir “l'exigència d'imparcialitat”. Si aquesta plantofada al Parlament Europeu s’hagués produït fa uns anys hauria estat un fet de manifesta transcendència política. Però a aquestes alçades ja no passa de la consideració de fet estrictament simbòlic sense cap conseqüència política rellevant.
Bàsicament, per dues raons. En primer lloc, perquè la rehabilitació política dels represaliats ja només depèn de com acabi el recorregut de la Llei d’Amnistia al TC. I, en segon lloc, perquè en l’agenda temàtica de la política catalana és molt diferent de la de fa 6 o 7 anys. Allò que ha passat a primer pla són qüestions com ara l’habitatge, la mobilitat o la seguretat. De fet, la continuïtat del projecte nacional català dependrà de la capacitat per garantir polítiques inclusives i de cohesió que vinculin el progrés social compartit amb l’adscripció a una identitat de projecte. Naturalment, per fer front a aquest repte calen recursos econòmics suficients, competències adequades i cultura de govern sobiranista.
Ara mateix, habitatge, mobilitat, seguretat, salut i cultura haurien de ser els eixos centrals de les polítiques públiques a Catalunya. I em refereixo a la cultura en un sentit ampli que va de la llengua a l’educació, passant per l’audiovisual i la cultura científica. No soc expert ni en polítiques d’habitatge, ni en mobilitat, ni en seguretat, ni en salut. Però sí que tinc alguna noció en tot allò que es refereix a l’àmbit cultural. Prou per saber que és impossible garantir la continuïtat de la llengua, la salut de la cultura cívica democràtica i el mateix estat del benestar sense el desplegament robust i la continuat de polítiques culturals d’ambició nacional desacomplexada.
Catalunya necessita, com l’aire que respira, fer una aposta estratègica en l’eix de la llengua, la comunicació i la cultura digitals. En aquesta línia ha estat molt oportuna la jornada organitzada el passat dijous per la Fundació Irla en col·laboració amb Coppieters Foundation i Accent Obert. El títol de la jornada era ben il·lustratiu: “La IA en el futur de les llengües europees no hegemòniques. Oportunitats, desafiaments i estratègies de preservació”. El debat, moderat per Rita Marzoa, va girar al voltant de les propostes de l’estudi fet per Albert Cuesta, i publicat per la mateixa Fundació Irla. Un estudi de lectura obligatòria per fonamentar les polítiques lingüístiques avui a Catalunya.
És sabut que la irrupció de la intel·ligència artificial representa la darrera onada de les transformacions tecnològiques associades a la revolució digital que va començar a prendre forma en la darrera dècada del segle passat. L’estudi d’Albert Cuesta mostra molt clarament l’impacte d’aquesta tecnologia fent èmfasi particular en la variant generativa i els models de llenguatge grans (LLM) sobre el futur de les llengües. I mostra d’una forma molt pedagògica com la IA no fa altra cosa multiplicar i accelerar els factors de discriminació i desigualtat existents. Ho fa, amb un enfocament que evita el catastrofisme o l’optimisme tecnològic naïf. Mostrant riscos i oportunitats.
Actualment, a la UE hi ha 24 llengües oficials i 60 llengües no hegemòniques que sumen un total de 40 milions de parlants. I si mirem el mapa mundial, només un 5% de les llengües tenen una representació significativa a Internet. Més o menys, el percentatge que ja a començaments d’aquest segle especialistes com David Crystal estimaven com a llengües supervivents a mitjà termini en el seu pronòstic més pessimista. El fet, però, és que no hi ha una relació directa entre el nombre de parlants i la presència a Internet... I sense aquesta presència, el futur de les llengües està més amenaçat que mai.
Quines oportunitats ofereix la IA? Bàsicament, eines que la tecnologia convencional no oferia, com els recursos de processament del llenguatge natural, que permeten documentar llengües amb una forta tradició oral. Eines que redueixen de manera dràstica els costos i el temps necessaris per a tasques que fins ara requerien una dedicació manual molt elevada. Ara bé, per aprofitar aquestes oportunitats calen polítiques públiques robustes que contemplin la participació de la societat civil. De fet, la posició relativa del català no és dolenta, i l’estudi d’Albert Cuesta mostra experiències d’èxit europees (catalanes, islandeses, basques o irlandeses) que apunten en la bona direcció.
La partida està oberta. Que acabi bé o no només dependrà de nosaltres. El que és segur és que no es tracta d’esperar a la independència per plantar cara als reptes presents. Del que es tracta és d’afrontar-los amb coneixement i determinació per a poder-nos apropar a escenaris de plena sobirania.