"L'Herralde tenia (i continua tenint, i més i tot) diners de sobres per pagar-li tants trasplantaments de fetge com calgués [a Bolaño] a la millor clínica dels Estats Units, però el va deixar morir a la cua d'espera de la Seguretat Social perquè li sortia més rendible mort que viu, i encara després ha pogut dedicar-li hagiografies".

Aquesta acusació tan bèstia la deixa anar el protagonista de Què! Estampes d'un dependent filòsof, l'última novel·la de Miquel de Palol. De fet, ja fa mesos que l'està deixant anar, arrecerat a les lleixes de les llibreries, però aquí, com si sentíssim ploure. Em consta que, en l'àmbit privat, Herralde s'ha comunicat amb Palol i no està emprenyat, però en el públic només algun diari ho ha tret, sí, i com les tribunes culturals han desaparegut, el que en altres temps no tan llunyans hauria estat un escàndol per sucar-hi pa, ara s'ha quedat en no res.

En països més cultes, com a Mèxic, hagués estat una espurna per començar a esgarrapar-nos els uns als altres, aquí, passem de tot. A França, per posar d'exemple els veïns, fins i tot n'haguessin fet debats que, amb sort, haurien generat reflexions interessant sobre el paper dels editors, la relació amb els seus autors, la precarietat dels escriptors, la salut d'una literatura....

Dic que la polèmica hauria estat sonada perquè no estem parlant de tres xitxarel·los. Hi intervenen personalitats molt potents de la literatura actual: Roberto Bolaño, escriptor xilè que vivia a Catalunya des dels anys setanta, de renom universal; Jordi Herralde, fundador d'Anagrama, una de les editorials catalanes més potents del món -si més no, en prestigi- i Miquel de Palol, un dels escriptors més importants de la nostra literatura.

Ha passat el pitjor que podia passar. Res. Això indica el grau de desinterès que hi ha per la cultura. Ens preocupen més les maniobres que fa l'autocar del Barça per aparcar -juro que un dia el Telenotícies li va dedicar espai a aquesta nimietat- que el comportament ètic d'un empresari. De fet, hi han d'haver batusses -no metafòriques, sinó reals- en un Museu de Lleida perquè en descobrim l'existència.

Han guanyat. Sí, els qui estaven interessats a eliminar la reflexió, el sentit crític, els matisos -això és, la cultura- han guanyat. Ni les boutades ens treuen de la idiotització imperant. I un dia, ens trobarem fotuts, i ho necessitarem. Ens caldrà la intel·ligència, l'enginy, el talent, la profunditat i hauran mort fent cua a la Seguretat Social.