Que Josep Antoni Duran i Lleida viu el procés sobiranista –“deriva”, “órdago” o “desafiament”, segons les fonts expressades- amb incomoditat no és cap secret. El president del comitè de govern d’Unió Democràtica s’encarrega de constatar-ho cada vegada que té un micròfon a disposició, que sol ser molt sovint. Duran no està a gust amb el que veu i viu, i aquesta indisposició el porta a contradir la línia institucional del govern de la Generalitat i la política de Convergència Democràtica des de la trinxera d’Unió, que s’ha convertit en la baula més precària de la federació. Tanta és la incomoditat de Duran, que el líder democratacristià no va acceptar l’acord que van estar a punt de subscriure Artur Mas i Oriol Junqueras per formar una llista unitària a les eleccions europees. Si finalment el pacte hagués reeixit, la incertesa hauria estat total. Potser Unió no s’hi hauria presentat, després de constatar que el PNB no acceptava l’oferta de fer una candidatura plegats.

Políticament, doncs, s’entén que Unió pateixi. I que Josep Antoni Duran i Lleida afirmés ahir en una entrevista que és “un dels polítics que viuen amb més incomoditat”. Haver de combregar amb Esquerra Republicana no deu ser un sagrament fàcil d’empassar per als democratacristians. Ni que sigui en nom del país. Tothom recorda els patiments del PSC durant el tripartit, assumits en nom de la presidència i del govern de la Generalitat. Però en la mateixa entrevista, Duran va argumentar: “Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera estan molt còmodes en el seu discurs i en sintonia amb la seva militància. No ho deuen estar tant Pere Navarro, ni Joan Herrera ni Dolors Camats. Ni jo tampoc”.

Aquesta és la part que no s’acaba d’entendre. La del discurs. El discurs nacional. El Partit Popular a Catalunya, és cert, només té una gran justificació: la de la defensa de la unitat d’Espanya. La vessant ideològica reaccionària de la força política que lidera Mariano Rajoy a Catalunya ha fet poca fortuna i té una clientela escassa. La nova llei de l’avortament del ministre Gallardón o la de seguretat pública de Jorge Fernández Díaz no alcen cap català de la grada. Per tant, l’unionisme l’atia i  el salva, el PP. És un discurs que assumeix amb vocació satisfeta. Aquest és el cas també de Ciutadans. El tel “progressista” que en aparença el separa dels populars i la vocació “regeneracionista” no enganyen ningú. Ciutadans té sentit perquè es creu Espanya amb més fe que el PP. Sánchez-Camacho i Rivera passen moments dolços, doncs. I igualment s’entén que Pere Navarro, Joan Herrera o Dolors Camats no visquin el procés amb alegria. El PSC pateix per no alterar el PSOE i Iniciativa s’estima molt més el debat i la brega estrictament ideològiques. Però ni els uns ni els altres es poden comparar amb Unió Democràtica.

Perquè Unió no aconsegueix vots per l’ideal, difuminat, democratacristià. Quants democratacristians hi ha a Catalunya? Quants electors voten Convergència i Unió per aquesta fe? Unió, com Convergència, tenen sentit pel seu catalanisme. I aquest catalanisme s’ha alterat i ha guanyat radicalisme a mesura que la majoria de la societat catalana –els votants de CiU- ha girat cap al sobiranisme més decidit. En un partit “nacionalista” el darrer estadi, fins que ja calen partits “nacionalistes”, és la plenitud nacional; és a dir, l’autodeterminació i la independència. Així ha estat sempre. Així continua sent ara. Si Unió Democràtica és coherent, ha de viure els moments actuals amb prevenció però també amb esperança. En una Catalunya independent, el partit haurà consumat el seu ideal nacional i es podrà dedicar al democratacristià, si tant l’interessa, amb exclusivitat. Per què se sent incòmode Josep Antoni Duran i Lleida?