La justícia espanyola ha fet servir l’anomenada “Sala de Vacances” del Tribunal Constitucional (TC) per tombar recursos dels exiliats Carles Puigdemont i Toni Comin. La Sala de Vacances és una mena de guàrdia destinada únicament a resoldre qüestions urgents i que no admeten cap mena de dilació. En cap cas hauria de resoldre temes ordinaris. Però parlem de la justícia espanyola, el baluard del franquisme que ha resistit i resisteix com a garant últim del lligat i ben lligat.

El Poder Judicial és la pedra fonamental de qualsevol sistema democràtic. És l’encarregat de vetllar i garantir els drets i deures i de fer de contrapès als altres dos poders de l’Estat, per evitar abusos i excessos. Per això, té l’última paraula a l’hora d’interpretar lleis i actuacions de l’executiu i el legislatiu. Per això, en els estats realment democràtics tenen una independència absoluta i a prova d’ingerències polítiques. 

El pacte entre demòcrates i feixistes que va derivar en la Constitució de 1978, amb les seves llums i ombres, és fruit de les circumstàncies del moment. El preu a pagar per deixar enrere 40 anys de foscor va ser acceptar que el control de la Justícia romangués en mans del feixisme i els seus hereus, i així va ser. 

Potser l’exemple més cristal·lí és la transformació del Tribunal d’Ordre Públic en Audiència Nacional (AN). Va ser un simple canvi de nom per a un tribunal d’excepció impropi d’una democràcia que continua actuant amb la mateixa impunitat que durant el franquisme. Les múltiples condemnes dels tribunals internacionals per violació de drets són sistemàticament ignorades o àdhuc premiades amb ministeris o alts càrrecs de responsabilitat.

El sistema de govern del Poder Judicial –criticat una vegada i una altra pel Consell d’Europa– assegura el control polític de les decisions judicials. Abans es respectava el ritual de fer veure que era el Poder Legislatiu (seu de la sobirania popular) qui designava els membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Ja fa anys, però, que s’ha abandonat tota pantomima i els líders del PP i el PSOE es reuneixen sense amagar-se per repartir-se les cadires de l'organisme que assegura el control d'Espanya. Fan llistes i se’n vanten de controlar sales i tribunals “per la porta del darrere”.

L'Estat és l’únic de la Unió Europea (UE) on els jutges del Tribunal Suprem (TS) i altres tribunals importants no arriben per un concurs de mèrits sinó per decisió directa del poder polític. Per aquest motiu, no sorprèn que els tribunals violin la seva pròpia jurisprudència per aprofitar-se barroerament d’una majoria circumstancial a la “Sala de Vacances” per acceptar o tombar recursos. 

Quins estàndards democràtics té una justícia que canvia la doctrina per salvar la pell d’un banquer com Emilio Botín, per després tornar immediatament a la doctrina anterior? O que fa tornar una jutgessa de vacances per desimputar els responsables dels ERO d’Andalusia? O que es nega a investigar tortures sistemàticament, tot i les condemnes dels tribunals europeus per no fer-ho? O que inhabilita presidents i diputats per pancartes i llacets, però permet concórrer a les eleccions partits feixistes com la Falange?