Al llarg dels darrers tres anys he estat reflexionant sobre la realitat nacional i social que ens envolta. No  per això sóc  mereixedor de cap premi. Hi ha persones que porten molts més anys, i probablement siguin molt més punyents i profunds del que jo pugui ser. Ara bé, permeti’m  un petit rampell d’immodèstia. Determinats conceptes han estat innovadors si més no al nostre país, i això, en articles de poc més d’una plana té el seu què.

Un dels conceptes del que em sento més orgullós, del concepte no del fet, és la transformació del ciutadà en vassall. Fa uns dies vaig sentir una notícia que anava en aquesta línia i que em refermava en el meu convenciment. Després de la posada en marxa del cobrament en alguns casos i l’encariment en d’altres de les taxes judicials, les demandes privades han minvat mentre es mantenen les promogudes des dels bancs i les asseguradores. Com és fàcil deduir, això implica restringir l’ús “normal” de la justícia a unes elits econòmiques, mentre que, per a la majoria de la població, aquest recurs haurà de ser excepcional i, de vegades, impossible a la pràctica.

De nou, com a la sanitat, l’educació, les institucions públiques, el poder polític, la societat es retrotrau a períodes que un, en la seva innocència, suposava superats. Es divideix en dos segments estancs, i un d’ells assisteix, impotent, a l’apropiació dels beneficis conquerits al llarg de generacions per unes elits que estaven camuflades a l’espera de vents propicis. El ciutadà es troba reduït, com he remarcat manta vegades, a la condició de vassall, de súbdit l’única funció del qual és redueix a alimentar a uns pocs. Analitzin, fredament, aquest fet, més enllà dels atrezzos amb els que ens volen vestir la criatura. Las crisi del sistema financer ha estat pagada amb els nostres impostos, i no es recuperaran els milers de milions esmerçats per “salvar” els bancs; i a més sense demanar cap responsabilitat als seus gestors. Per obtenir aquests milers de milions el súbdit ha vist afeblit el sistema sanitari públic, devaluada l’educació dels fills, minorades les pensions, esmicolats els drets laborals. Mentrestant, els responsables del desastre, que no som ni vostè ni jo, viuen cada cop millor, i són cridats a aconsellar fins quin punt s’han de rebaixar el seu salari i el meu.

La justícia, no és cap novetat, mai ha estat igual per a tothom. A més, en un estat com l’espanyol, construït sobre nacions sotmeses a sang i foc i sobre masses de població a les que se li ha estat negant, durant segles, el pa i la sal, la desigualtat en favor del poderosos sempre ha existit. El problema actual és la nuesa pornogràfica del fet.

La justícia que sempre ens havíem representat com a cega ha resultat ser, en realitat, bòrnia.