Ahir dissabte, com molta altra gent, vaig ser amb la família Comín per acomiadar la Maria Lluïsa Oliveres, mare, àvia, matriarca, consellera i líder espiritual en la llarga absència del seu marit Alfonso Carlos Comín, líder antifranquista i pres polític els anys setanta.
 
L’emotiva cerimònia va ser a Sant Miquel de Cuixà, monestir benedictí del segle IX amb mil anys d’història sota les faldes del Canigó, en un edifici que és joia del nostre romànic i de la llarga vida de la nostra nació. Aquest santuari de la Catalunya del Nord, a la comarca del Conflent, de nou actuava com a refugi en una cerimònia que a Barcelona no es podria dur a terme sense que en Toni Comín fos arrestat i detingut sumàriament. Ja fa cinc anys i mig que és a l’exili, per haver estat conseller de salut del govern de l’1-O, un exili que, font de tantes victòries al costat del president Puigdemont, la Clara Ponsatí i en Lluís Puig, ha estat el seu mitjà de lluita per aconseguir la independència de Catalunya i derrotar els franquistes que si poguessin l’empresonarien com van fer amb el seu pare.
 
“Avui fa exactament quaranta-set anys que va morir el dictador Franco. Des de llavors no hem viscut una democràcia plena. Hem viscut un postfranquisme maquillat i hem passat pàgina. I hem tornat a passar pàgina i de tant passar pàgina ja no podem llegir. I no oblidem que a l’Europa del segle XX, l'única dictadura feixista que no va perdre va ser l’espanyola i encara avui belluga la cua amb milers de represaliats, encausats i perseguits”, deia Maria Lluïsa Oliveres en un emocionant discurs fa un parell de mesos per donar el premi Comín, en honor al seu marit, a una entitat de memòria sobre els crims del franquisme. Un missatge de lluita nascut de l’experiència i una crida a tenir memòria per entendre que el règim va desaparèixer, però els franquistes es van quedar.
 
Per això fer la cerimònia a Sant Miquel de Cuixà tenia una altra connotació en la tasca del monestir com a lloc de refugi polític durant l’última dècada del franquisme. Fa uns dies acompanyant el propi Toni Comín i la seva germana Betona cap al tanatori a Leuven em vaig imaginar com devia ser la infantesa d’un nen i una nena que els anys setanta anaven a visitar amb tota naturalitat els amics exiliats a França d’un pare que entrava i sortia de la presó per la seva militància democràtica i en el socialisme cristià. Allà vaig escoltar per primer cop el vincle amb Cuixà dels seus pares i d’ells mateixos amb algun dels monjos reformadors de Montserrat que hi van ser també exiliats a mitjans dels anys seixanta just després de la marxa de l’abat Escarré. No era perquè sí, i és que com explica un llibre recent, el pare de Toni Comín era un d’aquells antifranquistes que anaven sovint al refugi de Cuixà, sovint acompanyat de la seva dona i companya Maria Lluïsa[1].
 
Sant Miquel de Cuixà, doncs, símbol nacional, símbol d’exili i també símbol de la lluita antifranquista. Potser per això només podia oficiar la cerimònia mossèn Enric Subirà, amb una llarga relació i amistat amb ells i que va ser durant deu anys i fins al 2018 el rector de la parròquia de Sant Medir de Sants, fins que va ser apartat pel seu compromís contra la repressió i per la llibertat del poble català. Parròquia que va veure néixer comissions obreres i va viure l’última missa de l’abat Escarré abans de marxar a l’exili pel seu posicionament antifranquista.
 
De tant en tant a la història hi ha famílies que durant diverses generacions es bolquen en la defensa de les llibertats del nostre país. Hi he pensat molt aquest darrer any després de la mort d’en Miquel Strubell, net del Dr. Trueta i representant insigne de quatre generacions de patriotes i activistes per la llengua i el país. I hi he pensat molt la darrera setmana amb la mort de la Maria Lluïsa Oliveres, que és la mare de la Betona i de la Maria, l’àvia de la Laia i la sogra del Sergi, però que per a mi és sobretot la mare del Toni. Amic, mestre, exiliat i un exemple de lluita i perseverança.
 
La lluita per la llibertat és llarga, però serveixi aquest article com a homenatge de reconeixement i estima per a tots els qui empenyen la història, pels exiliats i represaliats, per tota la família Comín i Oliveres i per la Maria Lluïsa, que sense voler tant ens ha ensenyat fins i tot als qui no la coneixíem.
 
PS. Demà/Avui 20 de febrer és el vintè aniversari de l’infame tancament d’Egunkaria durant el segon govern d’Aznar i de la detenció durant dies de més de mitja dotzena de periodistes, entre els quals Martxelo Otamendi, torturat per això que en diuen les forces de seguretat de l’estat. El meu record i solidaritat per a tots ells. Aquell tancament va ser un dels esdeveniments que van fer que el meu jo adolescent veiés claríssim que davant l’odi de l’estat espanyol a tot allò que és català o basc només s’hi pot respondre amb la independència. Avui, 20 anys després, el cas Egunkaria ja no pot ser considerat per ningú com un cas aïllat, sinó com una altra prova que la Maria Lluïsa Oliveres tenia raó: portem dècades vivint en un postfranquisme maquillat.

[1] Segons relata Jordi Tomàs, autor del llibre citat, a Cuixà, que actuava com a dipòsit de material antifranquista, una vegada fins i tot van guardar-hi tota una edició del llibre Blansol: una lucha obrera más, editat a Itàlia i escrit per mossèn Josep Dalmau a partir de les entrevistes als obrers en vaga enregistrades amb magnetòfon per Alfons Carles Comín.