El protagonisme legislatiu dels darrers dies se l’ha endut, lògicament, la Llei del referèndum: cal votar l’1 d’octubre i obtenir un resultat afirmatiu per continuar el procés cap a la independència. Ara bé, enmig del debat generat per la convocatòria referendària, el marc legal per a la transició vers una república té la mateixa o fins i tot més importància. O dit d’una altra manera, el 2 d’octubre és un dia clau, també per a l’1 d’octubre.
Així, l’aprovació de la “Llei de Transitorietat Jurídica i fundacional de la República”, que entraria en vigor en cas d’una victòria del "sí", és una peça fonamental per garantir la seguretat jurídica, la legitimitat i el procés constituent. Tal com poden llegir a l’exposició de motius del text, la Llei és un equilibri entre les garanties jurídiques necessàries per a la viabilitat de l’estat català i l’expressió d’un poder constituent que haurà de passar per les urnes fins a tres vegades per consolidar el nou estat.
Així, des del punt de vista jurídic, la norma és un pont necessari per a mantenir de manera transitòria l’existència d’un ordenament jurídic, és a dir assegurar que “en tot moment [la República] serà un Estat de Dret”. Si bé aquesta primera raó és ben òbvia, no ho haurien de ser menys les qüestions polítiques lligades a aquesta norma fonamental.
Primerament, la credibilitat i legitimitat atorgades per la norma al procés referendari. Un referèndum sobre la independència sense la Llei de transitorietat exposaria l’opció del “sí” a una nebulosa jurídica que faria (encara) més costós votar afirmativament. Pel que fa l’opció del “no”, si fem servir l’expressió de Jaime Miquel, la Llei promou una “quebequització” del referèndum. És a dir, el fet de saber que el vot del “Sí” té conseqüències pot empènyer el “No” a mobilitzar-se per impedir-les anant a votar. En aquest sentit, la Llei de transitorietat recorda a la “Loi sur l'avenir du Québec” promoguda pel primer ministre quebequès Jacques Parizeau el 1995. Com en el cas català, aquella llei havia d’entrar en vigor en cas de victòria del "sí". L’efecte d’aquesta Llei, pactada entre forces sobiranistes, seria una mobilització dels partidaris del “no”, feta gairebé a darrera hora, que acabarien aconseguint la victòria. Això sí, amb una participació del 93,52% en un referèndum tolerat però no pas pactat amb Ottawa.
Més enllà de les raons esmentades, aquesta Llei és una eina per iniciar el procés constituent. La continuïtat jurídica autonòmica, per garantir l’estat de dret, tindria caducitat perquè el Títol VII de la norma defineix un procés constituent en tres fases que començaria amb un procés participatiu i continuaria amb l’elecció d’una Assemblea Constituent que redactaria una Carta Magna catalana. La ratificació de la nova Constitució implicaria el naixement definitiu de la República.
En resum, l’entrada en vigor el 2 d’octubre de la Llei de transitorietat, ara ja aprovada al Parlament, no és només una baula de seguretat jurídica sinó que representa la garantia d’obertura d’un procés constituent català i aclareix les conseqüències institucionals del "sí".
Així, l’aprovació de la “Llei de Transitorietat Jurídica i fundacional de la República”, que entraria en vigor en cas d’una victòria del "sí", és una peça fonamental per garantir la seguretat jurídica, la legitimitat i el procés constituent. Tal com poden llegir a l’exposició de motius del text, la Llei és un equilibri entre les garanties jurídiques necessàries per a la viabilitat de l’estat català i l’expressió d’un poder constituent que haurà de passar per les urnes fins a tres vegades per consolidar el nou estat.
Així, des del punt de vista jurídic, la norma és un pont necessari per a mantenir de manera transitòria l’existència d’un ordenament jurídic, és a dir assegurar que “en tot moment [la República] serà un Estat de Dret”. Si bé aquesta primera raó és ben òbvia, no ho haurien de ser menys les qüestions polítiques lligades a aquesta norma fonamental.
Primerament, la credibilitat i legitimitat atorgades per la norma al procés referendari. Un referèndum sobre la independència sense la Llei de transitorietat exposaria l’opció del “sí” a una nebulosa jurídica que faria (encara) més costós votar afirmativament. Pel que fa l’opció del “no”, si fem servir l’expressió de Jaime Miquel, la Llei promou una “quebequització” del referèndum. És a dir, el fet de saber que el vot del “Sí” té conseqüències pot empènyer el “No” a mobilitzar-se per impedir-les anant a votar. En aquest sentit, la Llei de transitorietat recorda a la “Loi sur l'avenir du Québec” promoguda pel primer ministre quebequès Jacques Parizeau el 1995. Com en el cas català, aquella llei havia d’entrar en vigor en cas de victòria del "sí". L’efecte d’aquesta Llei, pactada entre forces sobiranistes, seria una mobilització dels partidaris del “no”, feta gairebé a darrera hora, que acabarien aconseguint la victòria. Això sí, amb una participació del 93,52% en un referèndum tolerat però no pas pactat amb Ottawa.
Més enllà de les raons esmentades, aquesta Llei és una eina per iniciar el procés constituent. La continuïtat jurídica autonòmica, per garantir l’estat de dret, tindria caducitat perquè el Títol VII de la norma defineix un procés constituent en tres fases que començaria amb un procés participatiu i continuaria amb l’elecció d’una Assemblea Constituent que redactaria una Carta Magna catalana. La ratificació de la nova Constitució implicaria el naixement definitiu de la República.
En resum, l’entrada en vigor el 2 d’octubre de la Llei de transitorietat, ara ja aprovada al Parlament, no és només una baula de seguretat jurídica sinó que representa la garantia d’obertura d’un procés constituent català i aclareix les conseqüències institucionals del "sí".