En el darrer llibre de Paul Auster, un exercici d’introspecció per l’infern de les butxaques de la memòria, Informe de l’interior, l’escriptor distingeix entre “llei i justícia”. Arran d’un procés que va haver d’afrontar com a estudiant en uns moments de màxima protesta política a la Universitat de Columbia, va ser absolt “per manca de proves”.  Auster conclou: “En un sistema en què la llei és més important que la justícia, només seria ingenu sentir-se enganyat”. En el mateix llibre es refereix a una pel·lícula que el va marcar profundament d’adolescent: la primera versió d’El fugitiu, de Mervyn LeRoy, “una de les pel·lícules americanes més fosques que s’hagin fet mai, una història d’injustícia que evita la convenció hollywoodiana dels finals feliços o esperançadors”. Paul Auster, doncs, arriba a una conclusió ben evident per als ulls formats: als Estats Units el compliment estricte de la llei, fins i tot les formalitat legals, pesen molt més que la justícia.

És exactament el cas actual d’Espanya, però ací en versió matussera. El govern espanyol apel·la al compliment estricte de la llei i de les sentències judicials perquè li interessa fer-ho. Encara que, a diferència dels Estats Units, la instrumentalització dels ressorts de l’administració de justícia, és molt més obscena i permet una trampa enorme i generalitzada. A través dels Ministeri de Justícia, la Fiscalia i les quotes partidistes en els òrgans de govern judicial i d’interpretació constitucional, el govern de Mariano Rajoy manipula la llei sempre que pot. I quan no pot... la canvia des de la majoria parlamentària que li ho permet. O bloqueja la reforma constitucional. La qualitat democràtica i de separació de poders, doncs, és molt més precària a Espanya que en sistemes consolidats, com ara als Estats Units.

En el fons, allà i molt més ací, la justícia sovint tant se’ls en fot. La sentència del Tribunal d’Estrasburg que elimina la doctrina Parot, per exemple, va semblar al PP “injusta”. Des del seu punt de vista, des del punt de vista del PP i del govern de Mariano Rajoy, els delictes d’ETA s’han de saldar amb una cadena perpètua de fet. Entre trenta i quaranta anys de presó sense beneficis penitenciaris. La “justícia”, doncs, també és un terme discutible. Canviant i divers. Però per al PP és més important encara “el compliment estricte de la llei”, europea en aquest cas. Per què? Perquè el PP –o el PSOE- a Espanya la poden manipular. Perquè la llei màxima és la Constitució que consagra “la unitat de la nació espanyola”. Si ells compleixen la llei a Europa obliguen als discrepants a complir-la a Espanya. Encara que sigui injusta. I ho és. Perquè només les lleis injustes sotmeten les minories –racials, socials o nacionals– a la voluntat de les majories –racials, socials o nacionals.

La sentència del tribunal d’Estrasburg ha fet mal a les víctimes d’ETA, que mai en tindran prou, que voldrien l’ull per ull, i al PP. Però mentre les primeres exigeixen “justícia”, els dirigents populars saben que el preu és un centenar de reclusos etarres que sortiran uns anys abans al carrer. Aquest és el cost d’obeir la llei. No anirà a més, perquè la reforma del codi penal espanyol garanteix penes més llargues per als condemnats posteriors. A canvi de l’acatament, el PP pot imposar, amb autoritat moral contrastada a l’exterior, unes lleis interiors injustes.