El passat setembre es va presentar la campanya No em canviïs la llengua impulsada per l'activista Rosario Palomino i recolzada per la Plataforma per la Llengua i diverses personalitats rellevants del mon audiovisual.

Com activista antirracista i militant de de l'esquerra independentista, em veig quasi obligada a alçar la veu sobre aquest tema, especialment després que l'alcaldessa de Vic i diputada de JxCat al Parlament, Anna Erra, intervingués per demanar als catalans autòctons que "no canviessin al castellà quan parlessin amb persones que -per l'accent o l'aspecte- no semblessin catalanes". Deu n'hi dó!

Aquest argumentari necessita ser escrutat en detall. Començarem pel denominador comú entre forces polítiques catalanes: què es considera un català autòcton?

Els discursos de dretes i esquerres coincideixen en l'errada garrafal de circumscriure el racisme al fet migratori. Constantment escoltem i llegim arguments i campanyes que tracten l'objecte polític del racisme com a un tot on la situació administrativa, el desconeixement de la llengua i la diferència cultural son els causants de l'exclusió social per racisme.

Paraules com "inclusió" o "integració" deixen entreveure la visió eurocèntrica i colonialista de la diversitat social, on existeix una normalitat com a model a la que l'alteritat s'ha d'assimilar. En campanyes com No em canviïs la llengua conflueixen interessos diversos que, si bé comparteixen mètode, no comparteixen finalitat.

Per una banda està la necessitat de mantenir l'status quo del sistema, fent que tot canviï per mantenir-se igual i no qüestionar en cap cas la naturalesa explotadora del propi sistema. Aquí és on se situa la concepció que els catalans autòctons són blancs i els que no són blancs són estrangers als qui s'ha de facilitar integrar-se en el sistema -en uns llocs i amb unes actituds molt concretes-. Aquesta lògica emmarca situacions com: Catalans autòctons blancs amb treballadors racialitzats o migrats que (des de l'òptica dels primers) son "com de la família" perquè s'esforcen per parlar català i "estan contents i agraïts que se'ls hi hagi donat la feina. Fins i tot els hi donem la roba que ja no volem. Perquè clar, la necessiten, pobrets". 

Per una altra banda trobem el postureig antirracista que sí que qüestiona les opressions dins el sistema, però que continua considerant que els catalans autòctons són blancs i els que no són blancs són estrangers que tenen negats un munt de drets per la seva situació administrativa. Aquesta lògica emmarca situacions on el seu discurs s'apropia de les reivindicacions dels col·lectius racialitzats per "lluitar contra les injustícies" però no fa autocrítica de com això és, per ell mateix, un exercici de paternalisme que perpetua la invisiblització que està denunciant. Pass the mic.

I les persones racialitzades o migrades podem reaccionar de diverses maneres davant d'aquests plantejaments de "salvadors blancs": practicar l'assimilació cultural perquè realment -i sovint inconscientment- se sent un deute; procurar encaixar en aquest rol per qüestions de supervivència diària o passar a l'acció. És molt complex i no m'estendré més perquè aquest punt dóna per un article propi.

La qüestió aquí és que els catalans autòctons som de molts colors, aspectes i herències culturals. Que les persones racialitzades no som sempre migrades. I viceversa.

La qüestió de fons és que la diversitat social a Catalunya va molt més enllà de la gastada binarietat que tot ho polaritza: blancs vs racialitzats, autòctons vs estrangers... en absolut es pot simplificar. És una realitat incòmoda que és hora d'abordar.

Jo sóc una persona interracial catalana, afrocatalana concretament. I defenso la llengua catalana. La defenso perquè és la meva, ni més ni menys. Perquè els catalans parlem català. I que se'm qüestioni constantment és violència. Violència racista.

No defenso la meva llengua perquè sigui integradora. No la defenso perquè sigui una eina de cohesió social. No la defenso perquè sigui millor que d'altres. La defenso perquè és la meva i no vull que desaparegui, perquè cuido la meva herència cultural, que inclou, entre d'altres, la catalana. I perquè crec que, en qüestió de llengües, quantes més millor. La llengua no pot ser mai un impediment per comunicar-se, per definició!

Les conseqüències psico-emocionals del racisme per a les persones autòctones racialitzades tenen molt a veure amb la qüestió identitària i és una problemàtica concreta de la nostra situació.

Les persones racialitzades migrades tenen un país d'origen, les persones blanques autòctones també. I se'ls reconeix socialment. Les persones racialitzades autòctones som filles del camí. Som la diàspora. Nosaltres sabem bé qui som, però se'ns nega socialment aquesta pertinença quan se'ns pregunta insistentment d'on som, se'ns lloa per parlar bé el català o, en definitiva, es posa de relleu que el nostre aspecte no correspon amb l'estereotip binari racista que la persona que tenim al davant considera. I per molt que sigui inconscient o ben intencionat, això és racisme.

Pel que fa al canvi de llengua al que es refereix pròpiament la campanya, entenc que fa referència a la immersió lingüística necessària per aprendre una llengua nova. És obvi, i estic totalment d'acord, que si una persona s'està esforçant per aprendre una nova llengua i li canvien l'idioma per facilitar la comunicació, no ajuda a l'aprenentatge. Per tant, entenc el fons de la campanya No em canviis la llengua i puc entendre la intenció de la diputada Anna Erra. I és un error flagrant d'enfocament.

Aquesta campanya reforça estereotips, jerarquies i rols de poder. Aquestes declaracions són paternalistes i colonialistes, tot i pretendre el contrari. Perquè està pensada des d'una posició subordinada on el blanc autòcton ha de propiciar la integració del nouvingut i l'estranger ha d'esforçar-se per assimilar la cultura catalana per garantir la convivència social. És un enfocament absolutament colonialista que pretén engolir més actius al sistema capitalista. No fomenta la cohesió social, sinó l'assimilació social. I converteix el sentit de pertinença en un premi al més alienat. Obliga a les persones a renunciar a part d'elles mateixes per encaixar. I això no és riquesa cultural, més aviat és totalitarisme cultural.

I aquesta no és la República que volem. La República que necessitem no pot limitar-se a un canvi de bandera, com pretenen algunes. La República serà antiracista o no serà. Com ho farem? Revisant-nos primer, escoltant després, i respectant sempre.

Hem de posar la mirada en el present i visualitzar el futur cap el que volem anar. Les persones que tenim la sort de parlar vàries llengües i de tenir diverses herències culturals, podem escollir expressar-nos en uns termes o altres, amb unes eines o altres, amb una llengua o una altra segons el context o l'interlocutor. Jo no parlo igual amb la meva família andalusa que amb la meva família africana, per exemple.

Però sempre sense deixar de ser nosaltres mateixes perquè (oh sorpresa!) aquesta és la gràcia de la diversitat cultural. Això és la riquesa cultural. I ja ho tenim aquí. Nosaltres ja estem aquí. Som molts i moltes catalanes no blanques nascudes i criades aquí que, juntament amb les persones racialitzades migrades i les autòctones blanques, també formem part d'aquesta societat. 

Aquesta també és casa nostra. Només volem que es contempli i es respecti sense subordinacions. Que no es demani a ningú que es desprengui o amagui una part d'ella mateixa per ésser respectada. Que, senzillament, aprofitem les eines que tenim a l'abast per comunicar-nos més i millor. Que aprenguem les unes de les altres per realitzar els canvis profunds que aquesta societat necessita per avançar cap al futur de manera digna.

Vist així no sembla tan difícil, oi?

Doncs vinga, que anem tard.