S’ha de reconèixer que no ha estat fàcil, que la cosa no s’ha resolt en qüestiò de dies, ni, encara menys, s’ha arribat a aquest objectiu de manera pacífica i amable. Un idioma no es normalitza en tots els àmbits d’ús en un tres i no res. Hi ha hagut, al principi, molta oposició, ridiculització i menyspreu, però tres segles donen per a molt si les coses es fan combinant les mesures legals, amb repressió, subtilesa i intel·ligència, fins a imposar a les ments la idea que la presència hegemònica d’una llengua en un territori que no és el propi és la cosa més normal del món.
 
Al llarg de tres-cents anys no s’ha abandonat mai ni la tasca ni l’esperança, tant durant dictadures, com en règims militars, absolutistes, autoritaris i, fins i tot, en els pocs anys de parèntesi democràtic coneguts. Ha calgut propiciar també movimenys migratoris, sobretot peninsulars i llatinoamericans, que n’afavorissin l’objectiu proposat, però fent sempre com si res, per tal que se’n noti l’efecte, sense, però, que se n’adverteixi la cura a assolir-lo. D’aquesta manera, no és mai el català la llengua normal i natural en tots els àmbits d’ús i en totes les funcions.  
 
Feliçment per a l’idioma, les noves tecnologies, els mitjans de comunicació, les indústries de la cultura i un sistema educatiu sota control microscòpic, han aconseguit la marginació de la llengua del país i la carta de naturalesa per a la que no ho és. És una victòria clara i inqüestionable de la qual la majoria de catalanoparlants, de Perpinyà a Alacant, no són conscients. França ho ha fet molt bé i ara es tracta que Espanya culmini la seva aspiració històrica: assimilar lingüísticament i nacionalment els catalans del sud dels Pirineus fins a completar-ne la substitcuió identitària en tots els àmbits.
 
L’èxit és que hi ha àmbits on el català mai no ha estat present, com a la indústria farmacèutica, fet pel qual no hi ha cap medicament en català, com al Congrés de Diputats, a les forces armades, la policia nacional, la guàrdia civil o el Parlament Europeu. Un 7% de català a la justícia és una dada magnífica per desmentir els que en denuncien l’absència absoluta de la llengua en aquest àmbit. El català és fora de la quotidianitat pràctica: electrodomèstics, plataformes digitals, productes d’higiene i de neteja, etc.
 
El pes irrisori de les versions en català de les pel·lícules d’èxit i la manca d’una oferta pensada per al públic infantil i juvenil a les diferents plataformes han fet la resta. Per al bé i el futur de la llengua, ja no hi ha cap Bola de drac, ni menys encara, cap Dragui que permeti que els més petits es distreguin en català i que, a més, arribin a conèixer la seva història, perquè seria terrible que un dia arribessin a saber qui són i què no són.
 
Lentament, s’ha aconseguit que sigui vist com un gest de mala educació i provincianisme de respondre en català els interlocutors que utilitzen la llengua que sabem tots. I, encara que molts sàpiguen català, no els cal fer-lo servir per a res perquè ja compten que els altres abandonaran el seu idioma per a fer servir el seu quan s’hi adrecen. D’aquesta manera, el català és, cada vegada més, un idioma del tot prescindible, inútil, innecessari, perquè, si tothom s’entén d’una altra manera, per què caldria utilitzar-lo? Per això hi ha catedràtics i professors universitaris que dediquen tot el seu temps a la ciència i no perden el temps aprenent català per fer-lo servir, sigui a Barcelona, València o Palma. Al cap i a la fi, si no els cal i ningú no en protesta, per què haurien de fer altrament?
 
Un dels triomfs majúsculs és l’aconseguit a la ràdio i a la televisió públiques. Nascudes per normalitzar-hi el català, aquest fet ha passat a segon terme, i ara ja s’hi contracten col·laboradors fixos que no cal que sàpiguen català. A les entrevistes preval la llengua de l’entrevistat, l’emprada pels entrevistadors, deixant de banda l’idioma dels seguidors habituals d’aquests mitjans i al carrer ja no es fa discriminació positiva a les entrevistes. No es fa traducció simultània als convidats que no entenen el català i, per reflectir millor la rica realitat bilingüe que tenim al carrer, ha esdevingut del tot normal que, a les sèries de producció pròpia, hi hagi personatges que mai no parlin en català, sinó en la llengua que tots sabem, la llengua comuna. Així, pot estendre’s la idea, sibil·linament, que aquesta és la solució ideal, perquè tan natural és el català aquí, com ho és la llengua comuna.
 
Semblava que mai no s’arribaria a aquesta situació, però ja hi som. El català ha deixat de ser la llengua hegemònica de la política, del Parlament i del Govern, i avui la llengua de tots hi és tan habitual com ho era el català els primers anys de l’autonomia. A més, com que la majoria de polítics piquen l’ham, les conferències de premsa sempre s’acaben fent en les dues llengües i, quan algú s’hi resisteix, obstinadament, i es manté en català, els nostres periodistes ja s’encarreguen de denunciar-ne aquesta obsessió fanàtica i tancada i així se’l fa quedar malament.
 
El patriotisme de la majoria de catalanoparlants s’acaba a la taula, davant d’un bon vi o amb la prestació urgent d’un servei. Per això, paguen, callen i mengen, sense protestar pel fet de ser discriminats lingüísticament i maltractats com a clients. El fet que, fins ara, la llengua catalana no hagi constituït cap prioritat, en absolut, per als partits autodenominats “independentistes”, la seva deixadesa constant, ha ajudat molt l’Estat en aquesta política permanent de substitució idiomàtica. Una altra cosa seria que els catalans actuessin, coherentment, amb aquell patriotisme lingüístic de què parlava l’historidor marxista Pierre Vilar, però, feliçment, això passava fa molts anys.
 
En fi, la tenacitat, la regularitat i la permanència, dia rere dia, contra totes les adversitats i oposicions inicials, han tingut el premi merescut: la llengua comuna, la que parlen vora 500 milions de persones arreu del món, la llengua de tots els espanyols sense cap distinció, ja ha adquirit carta de naturalesa, de Girona a Alacant, incloses les quatre illes. Aviat, el català es farà servir per a l’àmbit d’on mai no hagués hagut de sortir, el folklore popular, on és normal que hi sigui perquè fa bonic i antropològic. O sigui, per comptar a les sardanes, donar ordres als castellers perquè s’enfilin amunt o per cantar una jota.
 
Finalment, gràcies a l’acció de tots els governs durant tres segles, la poca consciència lingüística dels catalanoparlants i la manca de visió política i de coratge nacional dels governants d’aquí, “el castellà, la llengua espanyola oficial de l’Estat” ja ha aconseguit la seva plena normalització als Països Catalans. La llengua, finalment, normÑlitzada. Clar que tot se’n podria anar en orris si els catalanoparlants fossin conscients del que passa i hi reaccionessin amb claredat i contundència...