L'actor, director i productor català Àngel Llàcer ha estat en l’ull de l’huracà en l’univers paral·lel de les xarxes socials per una entrevista al programa de Gemma Nierga de La 2 de TVE. Llàcer va defensar que és pràcticament “impossible” fer un musical de gran format en llengua catalana. “Si ho féssim en català, tindríem molt menys públic del que tenim”, va afirmar.

Un cop apaivagada l’onada d’indignació tuitaire, i deixant de banda els exemples de musicals d’èxit en català al llarg de la història recent, cal admetre que Llàcer posa el dit a la nafra en una característica de la societat catalana que conspira contra el futur de la llengua. Els catalanoparlants són permeables al castellà, sigui en literatura, en teatre, en música, en cinema o en TV. Pels motius històrics que tots coneixem, el castellà se’ns ha imposat –de vegades amb la força bruta, de vegades de forma més subtil– en tots els aspectes de la vida (i de la mort, com ens recordava de manera pòstuma la professora Carme Junyent).

Els castellanoparlants, per regla general, són impermeables al català. No consumeixen cultura en català, excepte en casos molt puntuals i extraordinaris. El resultat és el que apunta Llàcer: hi haurà més públic en un espectacle en castellà que en un en català, senzillament perquè al primer hi assistiran castellanoparlants i catalanoparlants, mentre que al segon només hi anirà el públic catalanoparlant. El mateix passa amb tota la resta de manifestacions culturals.

Com es pot capgirar aquesta situació? Molt senzill: amb una militància activa pel monolingüisme. Consumint cultura en català, fins i tot pagant el preu de renunciar a espectacles, llibres, música o sèries que segurament ens agradarien. És un sacrifici elevat però necessari per salvar un idioma en perill d’esdevenir una llengua d’àmbit exclusivament familiar com els dialetti italians. 

Quan no donem importància a la llengua del producte cultural que consumirem, o de la carta del restaurant, o iniciem la conversa en castellà perquè el color de pell del treballador de la botiga és més fosc que el nostre, o canviem immediatament al castellà davant d’un interlocutor que ens entén, però que no parla català, estem contribuint a la residualització de l’idioma. Si finalment el català s’obre pas al Congrés i a la Unió Europea, faríem bé d’aprofitar l’embranzida per prendre la decisió d’esdevenir activistes monolingües per la llengua.