En aquest article vull posar en relleu que la llibertat d'expressió és un dret essencial de qualsevol persona i mitjà de comunicació, ja sigui de caràcter polític o cultural. Cada vegada hi ha més veus que reclamen la llibertat per gestionar tots els reptes i conflictes que la vida ens porta de manera ineludible.
La cultura també pateix la repressió del que té el poder: si no agrada el que escrius et relega, t'ignora i t'anul·la. Aquest procediment l'apliquen les instàncies culturals que manegen la comunicació dels departaments de premsa de les sales culturals i de les xarxes socials. Cal tenir en compte que els comunity managers que gestionen els comptes de Twitter de persones o grups que formen part de la col·lectiu musical, i sol ser una sola persona, la mateixa: malauradament en massa comptes personals.
En més d'una ocasió, hem observat que quan es publiquen ressenyes que no són del tot favorables a l'artista o als intèrprets -i es fa des del respecte- et censuren amb el menyspreu i amb una retallada de drets que acaben acaparant els mitjans protegits. Els que gestionen el poder donen o treuen als mitjans allò que consideren un premi o un càstig.
Això no passa amb els crítics dels diaris generalistes o de la premsa especialitzada. Tenen al darrera fundacions i empreses que fan mecenatge a les sales culturals, i, val la pena dir que quan fan crítica no sempre la fan des del respecte.
La llibertat d'expressió té un component molt important de respecte, d'autocrítica, d'acceptar l'opinió de l'altre. Cal treballar per a que les persones que gestionen els comptes de twitter, els departaments de premsa, els mateixos companys de les revistes especialitzades i els mitjans generalistes que tenen una petita secció dedicada a l'activitat musical, incloguin els elements bàsics de la comunicació: la informació ha de ser transparent, veraç, respectuosa amb la diferència i, sobretot, que eviti la violència verbal.
Cal que tots seguim les regles del joc: fomentar diàleg, no violentar ningú amb el llenguatge, no negligir a l'altre i acceptar les diferents visions d'un concert o d'una funció operística. La violència no és de franc i, tard o d'hora, passa factura a la societat que la practica.
És per això que cada vegada hi ha més propostes socials que comencen a treballar per desenvolupar en la nostra societat actituds de no-violència.
La ressenya sempre és un diàleg amb el lector, la persona que vol conèixer, de forma verbal i estructurada formalment, una o més opinions sobre aquell acte musical que ha viscut en primera persona.
No oblidem que les persones tenim accés a la creativitat, a la imaginació i al gaudi cada vegada que assistim a un concert. Tenim el dret a formar-nos musicalment, ja sigui a l'escola o a les sales culturals.
Per una banda, les crítiques musicals han de ser el més precises possible per facilitar una lectura activa dels lectors. Cal evitar el llenguatge violent en les comunicacions que van dirigides a fer una reflexió sobre un acte cultural.
Si la crítica esdevé un conflicte, perquè competeix les persones implicades en el concert, cal fer un esforç per comunicar amb claredat de pensament i amb veracitat.
Per l'altra, és indispensable que els departaments de premsa de les institucions culturals no siguin opacs a l'hora de tenir en compte els diferents mitjans que treballem per la cultura, siguem o no mecenes.
Cal treballar per a que els comunity manager, que acaparen molts comptes de twitter de compositors, associacions musicals, conjunts i orquestres, etc., no se sumin a una passivitat interessada. Seria una mala praxi fer només RT dels que pensen igual que ells, vetar les altres opinions i propiciar la violència verbal. El resultat acabaria impedint la creativitat individual i col·lectiva, i generaria un espai negatiu que no permet l'aprenentatge en la diversitat ni deixaria que els lectors fessin una consideració de les diferents visions d'un concert.
No podem deixar que la reflexió musical estigui solament en mans de persones que estan protegides per aquells que ostenten el poder. No podem fracassar en el nostre intent de seguir treballant per enriquir la cultura musical del nostre país. La no-violència és el camí.
ARA A PORTADA
24 d’octubre de 2017