Tinc un amic que viu al parc de Collserola. No sé la qualificació urbanística de la finca, però ell viu de lloguer, la casa és molt vella i l’envolta un gran tros de terreny. Ha fet de la necessitat virtut, i ara amb més raons, perquè hi ha crisi en el sector al que es dedica, però també abans, quan tot pintava millor, ha tingut tres o quatre gallines i oques, un miniramat de cabres, dues fures, dos conills... Els meus nens hi havien anat a veure que els pollastres tenen vida abans de l’ast; que les cabres netegen sotabosc com cap costosa brigada antiincendis, que els conills són essers tan importants per a l’ecosistema com els braus...

Un dia el meu amic i la seva família, van rebre la visita d’un inspector. Des que hi ha crisi, inspectors de tota mena, talment com voltors sobre cadàvers, s’apresten a buscar raons per a la sanció allà on pensen que encara queda vida, és a dir, una activitat productiva. El sistema necessita diners, esgotades ja totes les reserves, i com apujar els impostos, si no hi ha base aplicable, serveix per poc, els inspectors de sanitat, treball, hisenda, mediambientals i altres herbes, professionals que fan la seva feina, s’han tornat ara més curosos amb el compliment de la llei. I la llei cau sobre el desgraciat ciutadà corrent mentre qui la fa pot vantar-se de complir-la quan li plau (sigui llei, sentència o reglament), per exigències d’un guió que ja comença a ser molt matusser.

El meu amic ja no té oques. De fet l’advertiren també sobre una eventual multa per conrear quatre verdures que destina a consum de casa i gaudi de qui vol veure acolorir-se un tomàquet, despuntar una síndria, desenterrar una pastanaga. Mentre cap prostituta paga impostos, mentre seguim discutint sobre el nudista que passeja Barcelona lluint la seva dimensió bambolejant, el meu amic ja ha conegut de primera mà aquesta manera d’entendre la llibertat d’un país com el petit espai deixat a una selva de prohibicions; just al contrari del que es faria en un món de liberals, fos quin fos el nom del país.