La impossibilitat de fer efectiva la proclamació de la República, sumada a l'onada repressiva dels poders de l'Estat contra l'independentisme, que s'ha plasmat en l'empresonament de més de mig Govern, ha abocat els partits a centrar-se en l'escenari electoral del 21-D. Amb els "Jordis" a la presó des de fa vint dies i Oriol Junqueras -líder indiscutit del partit que encapçala totes les enquestes- també privat de llibertat des de dijous, el panorama s'ha revolucionat. La llista unitària es posa, de nou, damunt la taula i aquest divendres, en un maniobra per intentar animar-la des de l'exili belga, Carles Puigdemont afirmava que estava disposat a formar-ne part si es donen unes garanties que no va concretar.

Tot plegat agafa els partits a contrapeu, com ja els va passar fa una setmana amb la convocatòria electoral de Rajoy. Ningú treballava amb l'escenari d'una llista transversal de país, que en qualsevol cas s'hauria d'acordar abans de dimarts. Fins fa pocs dies molts dirigents del PDECat donaven per fet que Santi Vila seria el candidat. La seva imatge solitària a l'Audiència Nacional el dijous i el buit dels seus companys després de les declaracions de la darrera setmana desentenent-se del procés li han fet perdre punts davant noms com Mercè Conesa, Miquel Buch, el mateix Puigdemont o fins i tot Artur Mas. ERC pretén fer de pal de paller i ser en si mateixa una llista unitària incorporant des de sectors expulsats dels "comuns", com els que orbiten entorn el defenestrat Albano Dante Fachin, fins a Demòcrates, amb els que ja mantenen bones relacions. La CUP es posa en marxa aquest dissabte i és qui menys debat ha fet.

En tot cas, la pregunta que sorgeix és: què vol dir una llista unitària o única i per fer què? Perquè ho sigui de veres hi ha d'haver ERC i el PDECat, és clar, però també independents, la CUP i els "comuns", que no són gens partidaris de desdibuixar-se en una candidatura amb independentistes. Alinear tot el bloc opositor al 155 i a l'estratègia repressiva de l'Estat en una llista garantiria una victòria molt àmplia i podria tenir fins i tot un efecte multiplicador. Enviaria un missatge potent però tindria un problema perquè, quin seria el seu mandat? Marta Pascal i Xavier Domènech han afirmat en les darreres hores que el front unitari hauria de ser per demanar la recuperació de les institucions autonòmiques i la llibertat dels presos, dues qüestions que no resoldran un parlament autonòmic. Han passat de puntetes sobre si també cal demanar fer efectiva la República que, en teoria, es va proclamar el 27 d'octubre i que ha estat l'argument utilitzat per empresonar el Govern. Per ara, ni ERC ni la CUP renuncien a explicitar l'objectiu, fet que, per cert, projecta alguns dubtes raonables sobre si l'Estat permetrà que hi concorrin amb normalitat. A ulls de la justícia espanyola, comprometre-s'hi seria també reiteració delictiva per més que plantegi dubtes legals. El debat sobre què fer l'endemà del 21-D s'hauria de fer, i les presses i els fets del darrer mes hi afegirien una complexitat extraordinària.

Així les coses, l'altra opció que apareix és una llista sobiranista a seques, una segona part de Junts pel Sí que animen alguns sectors del PDECat i de la societat civil que són ben conscients que ni la CUP ni els "comuns" participaran d'aquesta lògica. El 2015, ERC ja hi va arribar arrossegant els peus i ara seria complicat que Puigdemont no l'encapçalés i ho fes un dirigent republicà d'acord amb els resultats de les darreres eleccions espanyoles i europees i amb les enquestes. En aquell moment es tractava, sobre tot, de trobar una fórmula que complagués CDC, que acabava de trencar amb Unió i que ja tenia unes expectatives electorals baixes, i que preservés Artur Mas, que era un actiu del procés. Junts pel Sí va engrescar independents i va complaure els convençuts, però va perdre vot pels extrems i, per primer cop des de l'any 1980, l'espai de l'antiga CiU i ERC no va sumar majoria absoluta. Alguns vots van anar a parar a Unió, i fins i tot a Ciutadans, i altres a la CUP, que ha tingut un paper clau en la legislatura. Els 62 diputats han permès, per contra, que el Govern gaudís d'una majoria sòlida i operativa. Un parlament més fragmentat i amb dues forces independentistes pràcticament empatades i competint hauria fet encara més difícil la legislatura.

Ara potser ja no es tracta, o no només, de tenir majories operatives, sinó d'aconseguir un percentatge que, en el cas dels independentistes, superi el 50% dels vots i que en el dels partidaris del dret a decidir estigui més a prop del 70% que del 60%. Es tracta de deixar clar al conjunt de l'Estat i a les institucions europees, que observaran com mai les eleccions al Parlament, que la voluntat dels catalans és ferma i que la via repressiva no és, ni molt menys, una solució malgrat que per tots ells el més còmode seria que els catalans s'hi resignessin. En les eleccions del 21-D Catalunya s'hi juga el seu autogovern, que no recuperarà amb un executiu el bloc del 155 (Ciutadans, PSC i PP), però també el desenllaç d'un procés que fa massa que dura i que ha tingut costos personals alts per als que han obeït el mandat popular. A la resposta indignada s'hi han d'afegir propostes clares.